Feia estona que mes que fumar cremava tabac. Els dijous, si les coses no es torcen puc dinar abans de la vigilància. Com que les úniques coses que s’havien torçat éren els arbres, feia una estona que el meu cap vagarejava mentre fumava una pipa. M’entretenia removent amb els peus la grava. No buscava res en especial, només remenava els peus nerviosament. Tenia el cap lluny del terra que trepitjava. Serà per què bufava el vent més del que desitjava ,serà per què havia de trobar-la allà. Hi ha coses que no es busquen, senzillament les trobes . De fet no tenia res d’especial. La vaig prendre curosament. Al apropar-me-la als ulls , el seu color gris, les seves formes arrodonides, m’explicaren una història. La de tombs i tombs que devia haver fet fins arribar a estar entre els meus dits. Sense cap intenció premeditada, em vaig anar familiaritzant amb ella. Un cop neta de tota la pols que portava, vaig poder-ne copsar més coses. Era suau, dolça al tracte com cap altre que mai hagués acaronat.
Han passat els dies, la pedra encara va amb mi. El món és ple de pedres, algunes no les recull mai ningú, algunes acaben fent d’arrecada, algunes acaben damunt d’un anell. En aquest darrer cas sembla meravellós , tot el que es pot trobar..., sota d’una pedra.
3 comentaris:
a veure si es possarà de moda anar collint pedretes. Home sempre te l'avantatge de que li pots fotre pel cap a algú, si cal.
Millor a la mà, que no al ronyó...,viva el grumo, que collons!!
És meravellós ser capaç de fer volar un núvol de sentiments a partir del gest d'acaronar una pedra. Sols un gran cor ho pot fer!
Publica un comentari a l'entrada