3/02/2009

Quan les sabates que portes tenen 12 tacons…

La neu a cops és dura a cops és tova. El pendent canvia de suau a dret. Fa una colla d’hores que el ketxup ens ha deixat a Queralbs, el cremallera a Núria i les nostres forces a cent metres del coll de Noufonts. La previsió no era meravellosa , però tampoc tan antipàtica com pinta fa estona. La negror del cel ens fa repensar les coses. Abastar el coll és més que factible, el cim també, però un descens en condicions potser no. Fa fred.
La nostra idea inicial era sortir plegats , compartir una estona de cel. Ara, mica en mica em de decidir que fem, les raquetes no són el millor invent del món si cal fotre el camp despresa. Així que sense cap rancúnia decidim fer mitja volta. Ella sospira alleugida, el seu genoll dret es queixa més del que desitjaria. El primer tram de descens és suau, la muntanya , manyaga , ens deixa baixar més lleugerament del que esperàvem. La neu , endurida pel fred de la nit , fa crosta i tot d’un plegat cedeix. Les raquetes fan la seva feina. Camino lent però segur, tombant el cap de tant en tant. A la que som on hem esmorzat, el suau pendent s’acaba. Farts de fer diagonals decidim aturar-nos .En un bocinet d’herba ens traiem les raquetes. Ella , mica en mica , ha anat aprenent a fer les coses tota sola. Treu els grampons de la funda, els prepara al seu davant i se’ls posa amb tota cura. Jo faig el mateix. Em lligo les raquetes a cada costat de la motxilla, reajusto la càrrega i me la miro. Donem un parell de cops a terra per comprovar que els grampons estan sòlidament lligats. El fred ens dona una treva, un sol mandrós escalfa el Pic de l’Aliga. Malauradament darrera nostre la negror s’accentua. Ens afanyem a baixar, sense presa , però sense pausa. El seu genoll no hi està massa d’acord, el meu , tampoc. Una cordada que va davant nostre , que si ha fet cim, s’atura a fer un mos. Ells no porten grampons. La pendent és forta, tallem el vessant seguint les nostres pròpies traces . Cal anar amb compte , una relliscada , un mal pas , ens enviaria al fons del torrent.Uns dos-cents metres més avall. Per un moment penso en canviar els pals pel piolet, sembla que no fa falta. El temps s’escola ràpidament, el que a l’estiu seria un corriol dret, ara és un tobogan. Em giro constantment per veure com evoluciona ella. No podem córrer , és el que passa quan les sabates que portes tenen dotze tacons...

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Eo...
al menys ho has pogut contar... d'aixó és tracta, no?
Ens cal molt de seny per lluitar contra els nostres desitjos i recular. Well done, no?

ens veiem de lluny,
ciao

Malalesmans, geògraf dels meus xergais ha dit...

Escolto a Lou Reed que canta busload of faith,...quan el terra que trepitjo no és segur i no puc sortir corrent , canvio de sabates..., no vull tornar a caure i menys si l'hòstia ha de ser gran...

Anònim ha dit...

senyut, senyut, sí senyor...
encanvi, hi han uns altres, com jo, que no parem de caure en el mateix cràter per no canviar-nos les sabates...
si és qué.. on no hi ha, no raja.

aprofito demà, i em compro unes sabates de 12 tacons.

Siusoon