Quan alço els ulls i els miro…

Ja fa una bona estona que tenen l’examen sobre la taula. Ja fa vora nou mesos que els hi faig de tutor. De tan en tan m’alço de la taula i passejo entre les files de taules. Els hi demostro una mica la meva feblesa, m’interesso per ells. A un la ma a l’espatlla, a l’altre li desendreço els cabells, a aquella una paraula amable...De fet els hi demostro que allò que fan també és molt important per a mi. Hi ha qui diu que és un xantatge emocional encobert. Hi ha qui diu que és com aplicar la filosofia de les relacions humanes d’Elton Mayo, però a les escoles. Jo penso que aquest sistema educatiu nostre és massa sensible al que la canalla té i troba a casa. No sempre trobaré pares que tenen estudis i estan pels fills, que saben de la importància d’una bona educació. Pares que son conscients dels fills que tenen..., que a cops van bé , que a cops tenen dificultats. Seria una mica mesquí per part meva fer com el mecànic que només vol arreglar cotxes nous...
El nostre primer dia, conscient de les limitacions, les meves , les del sistema, les seves, els hi vaig dir: Us tractaré com a soldats , però a canvi us estimaré com un pare. Que de passada molt probablement serà el que més s’hi apropi en el meu cas. De moment no me’n penedeixo. Ni pel que no vol estudiar, de cap de les maneres . Ni pel que no para de fer graciètes, per que al menys aquí té públic. Per la que comença creure en ella, cosa que abans no feia. Pels que fan les coses cada dia millor. Fins i tot pel que entra a classe dient: Mooooolt bona niiiiiiiiiiit, i jo li torno: 3.24, la teva nota, seu, minimolina dolentot!
Serà per això , que quan alço els ulls i els miro, els sento una mica meus...