12/19/2009

Pensant en els altres...

Feia dies que aquell minyó, un bon minyó, patia aquell ruc-ruc. De bon matí vaig baixar a classe a acompanyar a un dels meus alumnes. S'havia trencat una cama i en cadira de rodes, necessitava del meu ajut per fer anar l'ascensor. Va ser aleshores quan se'm va atansar, i sense mirar-me als ulls, em demanà si podíem trobar un moment per parlar d'un problema que no el deixava viure massa tranquil. Vaig acordar amb ell que un cop dinat l'aniria a trobar al menjador per parlar-me. Era divendres, per tant, el meu horari que aquell dia és generós amb el temps, va permetre trobar-me, de manera suficientment relaxada, amb el meu amoïnat alumne. Anem a fer una volta li vaig proposar, ell amb els ulls vermells i la veu tremolosa, em va relatar una història que m'era familiar. Una amiga de la seva mare, malalta ja terminal de càncer, era el nucli de tota la història. Ell, amoïnat per la tristesa de la seva mare, em demanava què podia fer per apaivagar el seu patiment. Fart de veure plorar a sa mare em demanava a mi una solució. Jo que sempre els hi dic que pensin en termes de solucions, no de problemes...
Jo, després d'escoltar-lo atentament, li vaig fer la següent pregunta: Realment, pateixes per la mare, o bé pateixes per què un dia la que estigui greument malalta sigui la mare?. Ell, cada cop amb els ulls més vermells i sense poder parlar, va assentir amb el cap. Jo el vaig abraçar i li vaig dir que les mares, si tot surt com està previst normalment per la natura, marxen abans que els fills. Que el que és inevitable és que marxin... Així doncs el que primer tenia que fer era dir-li a la seva mare lo molt que l'estimava, però que després, era la seva mare qui havia de fer això mateix amb la seva amiga. Mig eixugant-se les incipients llàgrimes, em donà les gràcies. Jo li vaig dir que era molt noble que s'amoïnés per la seva mare.
L'endemà vaig anar a escalar i vaig trigar a animar-me. Per la tarda, la meva mare em va trucar. Amb, no recordo bé, quina excusa. El fet és que va aprofitar per dir-me que li havien trobat uns quistos als ovaris i que si o si els hi havien de treure. Jo no vaig saber quina cara posar. Tot i que ella m'assegurava que no passava res greu i que el dilluns anava al metge a ampliar el diagnòstic, jo no vaig saber com encaixar la notícia. La setmana va costar de passar i en algun que altre moment vaig haver de recordar els consells que vaig oferir a aquell minyó. Alguna amiga, que com els estels, sempre hi és encara que hi hagi núvols, em va facilitar el poder-ne parlar. D'ella, en vaig treure el títol del que avui us escric. Cal dir sempre el que sentim, jo ho faig a classe. Per aquest motiu hem de ser feliços i com les mares, ho serem en la mesura en que pensem en els altres...

visiteu el link..., us ajudarà a entendre per quina raó sereu més felicos ...pensant en els altres.

3 comentaris:

èol us castiga ha dit...

Després de llegir el que has escrit, em quedo entre altres coses amb el CAL DIR SEMPRE EL QUE SENTIM, i és per això que he decidit continuar fent-ho des del meu blog, perquè parlar dels sentiments (encara que pugui semblar cursi)és la millor medecina que ens podem receptar. Dels millors amics he après a ser sincera, i el més sincer que hi ha és mostrar els nostres sentiments i obrir la porta als qui estimem per a què ens mostrin els seus.

Malalesmans, geògraf dels meus xergais ha dit...

Estic content..., el que et va portar aquí és el mateix que t'ha fet tornar. Deixa que la gent visqui en el teu cor, n'hi cap tanta com vulguis..., ho diu en el documental.
qualsevol dia alguns s'adonaran de lo buit que tenen el cor i de la gentada que hi ha per fora...
Porto temps donant-li voltes a com faig les coses, aquest documental només ha fet ue reafirmar el que de ben petit em van ensenyar,...estima , estima, que és el millor remei...

èol us castiga ha dit...

Demà no t'escapes d'una abraçada... Gràcies Bernat per ser com ets.