Fa sis dies que surto. Fa sis dies que no paro d'escalar , voltar, lo que sigui... Fa sis dies que sembla que el món s'hagi aturat. He escalat per on mai hauria somiat enfilar-me. He viscut el que mai hauria volgut viure. Cap cosa mal feta, cap imprudència tècnicament parlant. Un crit, la caiguda, el cop, la sotragada de les cordes. El company que no respon. Truquem al 112. L'ajuda que no arriba. L'ambulància que passa de llarg. L'helicòpter que et sobrevola i no encerta a veure't. Dos companys que fan d'àngels que passen per un prat. El company que no respon. L'helicòpter que se l'emporta. La policia que pregunta. Els pares als que has d'explicar que ningú ha fet res malament. Que la fatalitat era la carta que ha tret el seu fill. Que nosaltres continuem lligats a ell. Que centenars de persones continuen lligades a ell... No he pogut plorar encara, des de el primer segon després de tot plegat, quan en tinc ganes acluco els ulls, serro les dents. Això m'ha servit per tirar endavant quan les coses es van torcar, quan no sabia quin era el camí a prendre. Que encara que costi de creure, surt el sol..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada