Diu la primera llei de la termodinàmica , que l’energia no es crea ni es destrueix , si no que es transforma. Sembla doncs que , traduït a paraules més properes, vingui a dir que tot el que fem té una repercussió. D’alguna manera allò que ens passa ve d’alguna acció prèvia?, podem pensar que tot el que ens passa és només responsabilitat nostra?. Som , per tant, en aquest sentit , sistemes aïllats?. Crec que no. Fer-ho aniria en contra de tot el que he escrit fins ara... De tota manera hi ha algunes situacions que admeten ser descrites d’aquesta manera. Per exemple, se m’acut una llei de la palanca, fent servir la felicitat i el temps que som feliços. Fixem-nos en que la seva lògica ens ajuda a entendre els fluxos de les emocions:
F· t=f·T
F:molta felicitat ; f:poca felicitat;T:molt temps ; t:poc temps
Un breu instant de felicitat equival a poca felicitat, però durat un temps molt llarg. És com si ens digués que podem consolar-nos de no tenir una gran alegria, amb les petites alegries de cada dia. Aquesta seria una visió molt conformista , però d’alguna manera el consol que ens ofereix ens pot ser útil. El que destil·la ,però, d’aquesta llei és que tot es transforma , res es crea ni es destrueix. El que valdria la pena investigar és si tot allò que fem de bona voluntat és transformat en quelcom útil. De totes totes estic abocat a reescriure la segona llei, doncs està clar que la primera , tal com passa a la física, està certament limitada...
Parametritzar científicament les emocions, ja de per si, és un contrasentit. Matemàtiques i emocions no haurien d’aparèixer mai a la mateixa frase. Per tant sembla absurd pretendre parlar-ne com ho faig en l’encapçalament .Així doncs ha de tenir un sentit enfocar les emocions sota aquesta llum. Per part meva cada dia tinc més aversió al perfeccionisme . No ens enganyem ,em dic. Sota la pulcritud tecnològicament, sempre hi ha un munt d’incertesa matemàtica. Només recordar el munt d’aproximacions que cal fer per trobar solucions estables en un circuit. Ja sigui per què els materials semiconductors dels que és nodreix tota la nostra tecnologia han d’estar dopats amb impureses. Ja sigui per què quan treballes amb coses amb les que et sembla filar tan prim , bàsicament treballem a cegues, per aquest motiu en voldria divagar. O no..
El fet que les emocions siguin com fluxos és el que em fa pensar en el bon encaix d’aquest tractament. Pot semblar pretensiós , a mi em sembla que em pot ajudar a entendre allò que em fa tenir por, allò que em fa sentit feliç. Només es tracta de reduir d’incertesa , si més no de tenir-la una mica sota control.
La Termodinàmica és la part de la Física que estudia els fenòmens físics relacionats amb la calor i la temperatura, és a dir, el moviment desordenat de les partícules que formen la matèria. (viquipèdia). Si la cerca de respostes em va portat tan lluny com fins on soc ara, que aquestes divagacions m’allunyin una mica més de la meva ignorància emocional. Ara bé , no asseguro a ningú, ni a mi mateix, que la direcció que prenguin aquestes sigui la més encertada. Tot plegat, només miro d’entendre el per què de les coses. El sentit comú va deixar de ser la cosa més comuna el dia que vaig emprendre aquest viatge, per tant no me’n refiaré pas massa.
Principi zero( físic): Quan dos sistemes es posen en contacte entre sí, hi haurà un intercanvi d'energia i/o matèria entre ells a no ser que ja estiguin en equilibri termodinàmic. Dos sistemes estan en equilibri termodinàmic entre sí, si no canvien el seu estat pel fet de ser posats en contacte.
Sembla tonto ,però és molt profund.
Dos no es diuen res si ja s’ho han dit tot. (Principi zero de la TE) Per tant, davant de l’impossibilitat de dir-ho tot( o voler-ho dir) dos sistemes només poden estar en equilibri després de morts. Així que ...em poso a pensar en la primera llei, la de feina que se m’acaba de girar .Parlar-ne serà una manera d’allunyar-me de l’equilibri...
La neu a cops és dura a cops és tova. El pendent canvia de suau a dret. Fa una colla d’hores que el ketxup ens ha deixat a Queralbs, el cremallera a Núria i les nostres forces a cent metres del coll de Noufonts. La previsió no era meravellosa , però tampoc tan antipàtica com pinta fa estona. La negror del cel ens fa repensar les coses. Abastar el coll és més que factible, el cim també, però un descens en condicions potser no. Fa fred. La nostra idea inicial era sortir plegats , compartir una estona de cel. Ara, mica en mica em de decidir que fem, les raquetes no són el millor invent del món si cal fotre el camp despresa. Així que sense cap rancúnia decidim fer mitja volta. Ella sospira alleugida, el seu genoll dret es queixa més del que desitjaria. El primer tram de descens és suau, la muntanya , manyaga , ens deixa baixar més lleugerament del que esperàvem. La neu , endurida pel fred de la nit , fa crosta i tot d’un plegat cedeix. Les raquetes fan la seva feina. Camino lent però segur, tombant el cap de tant en tant. A la que som on hem esmorzat, el suau pendent s’acaba. Farts de fer diagonals decidim aturar-nos .En un bocinet d’herba ens traiem les raquetes. Ella , mica en mica , ha anat aprenent a fer les coses tota sola. Treu els grampons de la funda, els prepara al seu davant i se’ls posa amb tota cura. Jo faig el mateix. Em lligo les raquetes a cada costat de la motxilla, reajusto la càrrega i me la miro. Donem un parell de cops a terra per comprovar que els grampons estan sòlidament lligats. El fred ens dona una treva, un sol mandrós escalfa el Pic de l’Aliga. Malauradament darrera nostre la negror s’accentua. Ens afanyem a baixar, sense presa , però sense pausa. El seu genoll no hi està massa d’acord, el meu , tampoc. Una cordada que va davant nostre , que si ha fet cim, s’atura a fer un mos. Ells no porten grampons. La pendent és forta, tallem el vessant seguint les nostres pròpies traces . Cal anar amb compte , una relliscada , un mal pas , ens enviaria al fons del torrent.Uns dos-cents metres més avall. Per un moment penso en canviar els pals pel piolet, sembla que no fa falta. El temps s’escola ràpidament, el que a l’estiu seria un corriol dret, ara és un tobogan. Em giro constantment per veure com evoluciona ella. No podem córrer , és el que passa quan les sabates que portes tenen dotze tacons...
És veritat que ja no escric tant. No en tinc tanta necessitat, o no tinc massa coses a dir. Si més no aquesta és la sensació que tinc. Al cap del temps els mals records es tornen borrosos. Les interminables estones on creia que les coses no tenien cap sentit em semblen molt llunyanes. De tota manera provar d’escriure allò que em passa no ha deixat mai de ser un fèrtil exercici. Tot i així , ja no trobo a faltar tantes coses. Res material , tot plegat , allò que mou el mon , allò que de veritat ens neguiteja, sempre serà en el fons, insubstancial .Amb el fred , també hi ha qui floreix. Jo , tonto de mi encara m’encanto amb les flors dels ametllers. Enguany ja florits, semblen anunciar temps millors. Enamorat dels petits detalls de la vida, no espero coses massa grans. Content estic de veure com plou sota un cel ple de fustetes. Com el blau del cel es fa vermell. Com les llums de la ciutat mica en mica s’apaguen per deixar que la foscor altre cop es torni vermell i el vermell blau. Així passen els dies, les setmanes. Així , aquells temps on recollir fruits semblaven ser la següent tasca a la vida, van quedar enrere .
Ara resseguint, ara cartografiant, vaig anar allunyant-me dels ports segurs on feinejava, xergais enllà. Vaig tenir , però ,la necessitat de refer el camí d’abans de la desfeta. Vaig anar fins a la fi del món per trobar una amiga. Vaig pasturar per les verdes terres d’Irlanda per trobar la fe que mai creia haver tingut. Només volia quedaren pau amb mi mateix. Recollir allò que es va quedar pel camí. Si ,he pogut treure-li suc a aquelles coses, petites i àcides. Com si dels grills d’un cítric es tractés.El color taronja que anuncia la nit, que després de la foscor anuncia el dia, em fa de bandera. Serà per que el taronja és el preludi d’un blau preciós. Serà per que travesso un camp verd .Serà per que , en el fons , aquells ,eren temps de mandarines...
Feia estona que mes que fumar cremava tabac. Els dijous, si les coses no es torcen puc dinar abans de la vigilància. Com que les úniques coses que s’havien torçat éren els arbres, feia una estona que el meu cap vagarejava mentre fumava una pipa. M’entretenia removent amb els peus la grava. No buscava res en especial, només remenava els peus nerviosament. Tenia el cap lluny del terra que trepitjava. Serà per què bufava el vent més del que desitjava ,serà per què havia de trobar-la allà. Hi ha coses que no es busquen, senzillament les trobes . De fet no tenia res d’especial. La vaig prendre curosament. Al apropar-me-la als ulls , el seu color gris, les seves formes arrodonides, m’explicaren una història. La de tombs i tombs que devia haver fet fins arribar a estar entre els meus dits. Sense cap intenció premeditada, em vaig anar familiaritzant amb ella. Un cop neta de tota la pols que portava, vaig poder-ne copsar més coses. Era suau, dolça al tracte com cap altre que mai hagués acaronat.
Han passat els dies, la pedra encara va amb mi. El món és ple de pedres, algunes no les recull mai ningú, algunes acaben fent d’arrecada, algunes acaben damunt d’un anell. En aquest darrer cas sembla meravellós , tot el que es pot trobar..., sota d’una pedra.
Aviat es farà de dia, el sol malda per fer-se un lloc en el cel. Enllesteixo les quatre coses que em caldran i baixo cap el pàrquing. Cada dia penso que guanyar una batalla a la mandra és el que m’ha fet arribar a on sóc ara. Suposo que la guerra acabarà el dia que em rendeixi. El dia que tot hagi perdut el sentit. Deslligo la burra, carrego les alforges, em cordo el casc i premo el play. Comença a sonar la música de l’emepetrés, pedalo suaument. Suau com el dia que neix . Rambla avall , el fred viu em dona la benvinguda. Aviat serà de dia.
Trio una marxa llarga, plat petit , pinyó gran, fa pujada. A les cruïlles miro curosament, no tinc cap presa per morir. Penso en la sort que tinc. Faig el que m’agrada...,què més puc demanar. La solitud..., aquella que m’angoixava, ara em fa de companya. Dalt de la bici em sento sol, però immensament lliure. Abandono el carril bici per un corriol que em mena a la creu de terme. Sona el Nessum Dorma, el moment és preciós. El sol no acaba de trobar encara el seu lloc al cel. El fred em fa plorar els ulls. Al fons un enfarinat Matagalls treu el cap al meu davant. L’horitzó és una barreja de tons vermells. Pedalant pel corriol em ve al cap una imatge. Records de les tardes d’estiu que sortíem a passejar amb la mare per aquests camps. Serà pel fred , serà pels records, no puc..., ploro. La música no em fa cap favor. Ploro i els xergais per on solquen les rodes fan difícil eixugar-se les llàgrimes. M’aturo i penso en lo feliç que sóc, aquí dalt d’un turó, fotut de fred , pedalant cap la meravellosa postal que m’ofereix el dia. Recordo la de voltes que ha fet la vida des que passejava amb la mare i els meus germans . M’eixugo les llàgrimes i continuo pedalant. Que sempre que em senti defallir pugui trobar-me en un lloc així... pedalant per un camp verd.
Sona el despertador, faig un rato la croqueta. Massa, que l'he feta massa,...merda que són les vuit. M’alço d'una revolada ,salto a la dutxa. El termo triga massa a donar-me aigua en condicions, qualsevol dia em cau l'asunto a trossos tot congelat. Surto concentrat en el dia que toca. Per sort les estrelletes del terra de la banyera impedeixen que em mati al sortir. Un cop vestit prenc el cartró i plego la camisa que m'haig de posar. No hi ha temps pel cafè. Maleta en mà crido l'ascensor, ...mmmm, no veeeee. Algú s'ha tornat a deixar la porta mig tancar. A tomba oberta baixo els vuit pisos. Un cop al pàrquing deslligo la bici, carrego les alforges: maleta, quatre llibres, la bossa del super amb la camisa d'avui... ,em lligo el casc i a por ellos. Ja són i vint i començo a pedalar rambla avall. El carril bici està dissenyat per passejar, cosa que descobreixo quan de que no em menjo un pollancre per voler girar massa tancat. Pedalo com si m'hi anés la vida, passo pel Monestir en un digne segon lloc, m'he pulit dos jipis i una noia ocupa, però el mecànic no. No hi ha hagut manera. Jo porto alforges , ell no.
Enfilo el troc que mena al pirulí de Coll Favà. A les cruïlles haig d'estar al cas . La densitat de progenitors motoritzats ,amb un nivell d'ansietat excessiu, fa perillós el recorregut. Em sento com el Lirón careto( rata sajarda) assetjat per la Raposa (vulpes vulpes). Pedala Bernii..., que ja són dos quarts i cinc de nouuuu. La pujada de la creu de Coll Favà és molla, pedalo lleugeret i carrego el pes damunt del seient. La burra és nova, el sillín esdevé , també, un nou estri de tortura. Ja sóc al pont que creua la Ronda, pedalejo a cor que vols , fa estona que vaig amb les cremalleres obertes. Descamisaooo, em criden uns paletes. Al passar per la rotonda del Centre d'Alt Rendiment alço el cul de la bici, prenc la burra per les orelles. La pujada se'm fa interminable, les cames em couen de mal. A la que passo l'estació de Sant Joan em fico al bosc per fer drecera. Redeu , la de bonys ,sots , xergais i d'altres hòsties que hi ha. Entro al carrer de l'escola el més dignament que puc, la canalla saluda. Per sort la porta del pàrquing on lligo la bici està oberta, un darrer esforç i barraca.
Baixo de la burra desfet, la lligo i entro a l'escola. El senyor Lluís , que m'ha vist passar ,fa conya dient-me allò de...ese caballo que vieneee de Bonaaaansaa....Amb la tonteria em tremolen les cames, però encara falta un quart per entrar a classe. Encara faré el cafè...
Passa el dia, que si tomba, que si gira, que si buenu , que si vale..., les cinc. Altra cop dalt de la burra. Detornada tot és baixada, la cosa canvia, i molt. Tinc per costum no fer carreres, avui simplement , perdo el costum. La cua de cotxes és llarga , un camió formigonera encapçala la comitiva. A la rotonda del Centre d'Alt Rendiment el camió agafa el mateix camí que jo , un parell de cotxes el segueixen. M'enganxo a ells. La nena del cotxe que persegueixo va a l'escola. La molt entremaliada em fa llengotes. Un cop a la corba de Ca'l Peret Soca la comitiva alenteix la marxa. És la meva, em fico en un camp on una drecera em mena dues corbes més enllà. Amb sort els passo a tots. Mare de Déu, el camí és una trampa, a-l m-i-g d-e-e-e-ee-l-s x-e-r-ga-a-a-i-s hi ha un mont d'herbotes, la cosa és posa xunga per moments. Encara falten una desena de metres i ja estic per cridar: mei-dei mei-dei..., que me maaaatooo. Les lupes no volen de miracle, hagués estat la meva fi...
La cosa surt prou reeixida, per uns moments em veia acomiadant-me de la Mari, el Con, el Pio....( la rata , el gat i el pollet). Surto altre cop a la carretera , guai , li he fet la pirula a la comitiva. Pedalo com un foll, refaig el camí a lo campeón. A mig carril , de baixada , de que no em menjo el mini on anava la nena de l'escola. Ara ja no fa llengotes . Sorpresa veig que li crida ala seva mare. A la meravellosa roonda el·líptica de Coll Favà els cotxes estan aturats. Esquerra , dreta, carriiiil i a fondo. El carril va una mica carregat , alguna que altra iaia te dificultats per sortir del meu davant. La cosa va molt bé quan passo pel Monestir. Em creuo un colega que va amb cotxe, animat li crido : Farruquitooo píllame si puedeeees...Giro per la Rambla del Celler una mica més tou, recordo l'episodi matinal del pollancre. En un no res seré a casa, amb la rata, el gat, el pollet, ah!, i amb una burra que promet...
