El tic tac del món...

Tanco la porta de l'ascensor, al mirall hi ha les restes d'una enganxina amb forma d'ànec. Porto massa cosses, se'm fa difícil d'abastar-ho tot. L'equilibrisme innat m'ajuda a tancar la porta sense menjar-me la vorera. Recorro els carrers com puc. Carreguem el cotxe, ultimem els detalls. Mmmm, m'he deixat el formatge, la rata, o el seu record venen amb mi. Finalment quilòmetres i quilòmetres de carretera ens porten sota les muntanyes que volem escalar. Dies de fred , cansament, mal de cap i arestes nevades. Dies d'interminables estones guaitant un horitzó ple de núvols. De transportar feixugues motxilles, de divertides tertúlies a la vora d'una cervesa. Dies d'alegria sense mesura dalt d'un cim. Dies, però, de melangia pels que són lluny.

Ganes de riure i plorar, ganes de dormir per que són les tres de la tarda i ja no pots amb la teva ànima. I quan més recordo la rata més ganes tinc de menjar formatge. I menjo i menjo formatge, melangia obliga. Ganes d'estar altre cop a casa, de llevar-me sota un cel conegut. Passen els dies, pugem i baixem muntanyes, tot va sortint com més o menys esperàvem...

Obro la porta de l'ascensor, les restes de l'enganxina amb forma d'ànec segueixen aquí. Encara em queden ganes d'abraçar i petonejar. Altre cop l'equilibri incert em porta davant de la porta de casa. Obro la porta nerviós. Així que trec el cap per la porta allà està ella. La de formatge que he menjat per enyorar-te tant. Les coses són allà on eren abans de marxar. Les coses passen segons el tic tac del món...