Marxo...

Fotografies, visc en un país on no hi ha quadres. Només hi ha fotografies, res més. No vull cap més interpretació de la realitat que la que sóc capaç de copsar amb els meus ulls. No vull, he decidit que no. Cada vespre, quan el sol s'acomiada, em regala una meravellosa fotografia del que ha estat el dia . Hi ha dies que el cel ple de núvols anuncia que el dia ha estat mogut. Hi ha dies que el cel és ple d'estels , anunciant que el vent ja ha fet tota la feina. Hi ha dies que al cel busco avions que passen per damunt del meu cap. Porten gent amunt i avall. Com si fos un mirall de la vida que passa sota seu . Colrat d'estels , com si de desitjos fos, se'ns apareix cada nit.

Sempre que puc miro al cel. Sigui on sigui .A cops, la Lluna , esborra els estels , però hi són , sé que hi són . Però tot i així , ella , també és part i raó del que passa sota seu. És com aquell parent que cada cop que ens visita ho trasbalsa tot. Tot i que símbol de fertilitat, la Lluna, ho trastoca tot. Amb la seva llum no deixa veure el cel. De fet com una sangonera, ella, que per si mateixa no té llum pròpia , pren la seva del Sol. D'alguna manera és com si el Sol ens envies la seva llum a través d'ella, espatllant-nos així la visió del cel.

El Sol , com un pare , que sempre vol ser present, no ens deixa veure el que hi ha més enllà dels seus dominis. Per tant , la Lluna , ens fa de cangur quan el Sol no hi és. El cel és com un museu, ple d'estels que probablement ja no existeixen , però que encara ens envien la seva llum. Encara ens expliquen la seva història. La llum que ens diu que també hi ha altres mons possibles, encara que no siguin ara al nostre abast. Hi ha cops que el Sol, amb la seva influència, que és tan gran , captura o desvia bocins d'altres astres, i ens els apropa. És aleshores quan el Sol ens mostra part de les respostes que són al cel. De fet és al cel , ple de foscor, interrompuda pels estels, on són les respostes que cerca l'anima. Lluny de atemorir-me, la seva foscor és com una promesa de nous coneixements. De fet les foscors són com promeses de nous coneixements. I si serà per això que diuen que quan la gent es mora va al cel?...

Comença a ploure, un cap de núvol deixa caure damunt meu una fina cortina de gotes d'aigua. Aquesta nit no veuré els estels, demà de matinada pujaré al cotxe amb uns companys. Cercaré respostes dalt de les muntanyes, prop del cel. Entre el cel i la terra, sota els estels. Us deixo una postal , una fotografia de com de bonic és el cel quan el Sol no mira. Marxo...