Com un mitjó...

Alló que toca, alló que no toca. M'amoino per les coses que puc control·lar. Per les que intueixo que no podre preveure, no. Ahir sense saber com vaig trobar-me en una situació que no em va agradar. No entenc encara ben bé com. La veritat es que un cop al mig de de la carretera o tries cap a on anar o t'atropellen. Així em vaig sentir. Per una banda el meu coordinador, per una altre un alumne del meu treball de recerca. Al final la solució, que estava clara feia moltes setmanes, la vaig haver de precipitar jo. Trist, però és així. La tutora del nen, que per mi no estava gaire al cas a les classes d'intel·ligencia emocional, no s'enterava de res. Em sap greu, però jo no hagues acceptat d'un bon principi, o hagués mostrat el meu desacord, amb la situació. Parlo de desmuntar un grup , no de trencar-lo. Que quan una cosa es trenca els seus bocins acostumen a tallar. Primer les persones, després ja li farem punta al llapís de posar les notes. No entenc com dues persones tan experimentades , a vegades, semblen tenir menys cintura emocional que la bústia que hi ha a la cantonada de casa. Fa temps que treballo amb aquesta gent. Fa temps que conec a la canalla als que dirigeixo el treball. Entenc que la realitat és un conjunt de coses. Les d'un cantó i les de l'altre. Les que venen, les que vindran, les que .... A vegades menystenir les persones te aquestes coses. Tan se val, la realitat és com un mitjó. Té dos costats, l'un no pot entendres sense l'altre. Sempre és possible donar-li la volta a les situacions. Cal tenir empatia, o sigui saber posar-se al lloc de l'altre. I com amb els mitjons , tocar de peus a terra. I em fot per que amb el fred que fa, trobo que menystenir els mitjons , és menystenir massa. Per tant, encara que no ho manifesti , a vegades, em sento com un mitjó...