1/26/2009

Per un camp verd...

Aviat es farà de dia, el sol malda per fer-se un lloc en el cel. Enllesteixo les quatre coses que em caldran i baixo cap el pàrquing. Cada dia penso que guanyar una batalla a la mandra és el que m’ha fet arribar a on sóc ara. Suposo que la guerra acabarà el dia que em rendeixi. El dia que tot hagi perdut el sentit. Deslligo la burra, carrego les alforges, em cordo el casc i premo el play. Comença a sonar la música de l’emepetrés, pedalo suaument. Suau com el dia que neix . Rambla avall , el fred viu em dona la benvinguda. Aviat serà de dia.

Trio una marxa llarga, plat petit , pinyó gran, fa pujada. A les cruïlles miro curosament, no tinc cap presa per morir. Penso en la sort que tinc. Faig el que m’agrada...,què més puc demanar. La solitud..., aquella que m’angoixava, ara em fa de companya. Dalt de la bici em sento sol, però immensament lliure. Abandono el carril bici per un corriol que em mena a la creu de terme. Sona el Nessum Dorma, el moment és preciós. El sol no acaba de trobar encara el seu lloc al cel. El fred em fa plorar els ulls. Al fons un enfarinat Matagalls treu el cap al meu davant. L’horitzó és una barreja de tons vermells. Pedalant pel corriol em ve al cap una imatge. Records de les tardes d’estiu que sortíem a passejar amb la mare per aquests camps. Serà pel fred , serà pels records, no puc..., ploro. La música no em fa cap favor. Ploro i els xergais per on solquen les rodes fan difícil eixugar-se les llàgrimes. M’aturo i penso en lo feliç que sóc, aquí dalt d’un turó, fotut de fred , pedalant cap la meravellosa postal que m’ofereix el dia. Recordo la de voltes que ha fet la vida des que passejava amb la mare i els meus germans . M’eixugo les llàgrimes i continuo pedalant. Que sempre que em senti defallir pugui trobar-me en un lloc així... pedalant per un camp verd.

1 comentari:

Andreu ha dit...

el verd és el color,
verda és la primavera,
verd és qui li falta un bull,
verd, verd verd !!!