Més enllà del magnetisme personal…

Hola, tinc hora per una ressonància. La noia del taulell , fa que si amb el cap i s’alça d’una revolada per indicar-me el camí. D’un bon principi , tot i el seu agradable rostre, em fixo en que va coixa. Passat el tràveling, m’aturo en el peu dret. Al final del camal dels seus texans, el turmell, està embenat. Seguint les seves instruccions ressegueixo els passadissos fins radiologia. Allà una altre recepcionista inicia , el ja conegut formalisme d’autoritzacions i historials mèdics. Aquest cop, ja més acollonidet cerco la sala 7. Cada cop tot està més solitari i fosc, per ser dissabte, hi ha molt poca gent. M’assec i llegeixo un llibre que porto, com per dissimular la por. Per un moment dialogo amb la meva consciència. Tranquil, no passa res...Sento fresa, unes dones que xerren. S’obre una porta i una dona, molt amablement em dona instruccions , que per una banda agraeixo(ja les conec) i que per l’altra em tranquil·litzen.

Amb una bata posada, m’estiro tal com em diuen, assenteixo i definitivament soc introduït al tub. Així que la màquina comença a funcionar, l’acolloniment augmenta. Alguna cosa no rutlla, l’operaria de radiologia entra a la sala del tub. Nen, que t’has deixat alguna moneda a les butxaques?, sii..., dic avergonyit, i la cartera...Pués va ser que estan totes les targes esborrades...Meeerda , penso. Sort que encara portava un boleto de vint.

Altre cop a dins , conscient de que el procés durarà uns interminables vint minuts, començo a provar de relaxar-me. El soroll , tot i les proteccions és eixordador. Alenteixo la respiració per així ralentitzar el ritme cardíac, cas contrari em sortirà el cor per la boca. De totes maneres el cor ho té fotut , doncs els meus collons ja fa estona que els tinc arrapats al coll i sortiran abans que ell , si s’ho proposen. Així doncs, demano una mica de tranquil·litat a tots tres, i miro de posar una mica de pau al meu subconscient. A cada passada de l’imant dins del tub , el soroll augmenta. La claustrofòbia és intensa, Beeeerni , relaaaxa’t...Ho provo amb l’humor, primer obro un ull, beeeé d’aquest no estic cec . Ara l’altre,...d’aquest tampoc. Penso en allò del tunel de llum..., l’operaria dient-me vueeeelve, vueeelve....I tant que torno, como que no me voy...Somric. La situació comença a estar sota control. El nois han abandonat la seva folla cursa cap el coll. Fins hi tot el tremolor de la sivella del cinturó ja no sembla voler-me descargolar les bugies del motonabo..., torno a somriure...

Sento que em moc. La cara borrosa de l’amable operaria m’apareix al davant. No, no estic cec, Beeeeerni , que no portes ulleeeres. Li pregunto la intensitat del camp magnètic del trasto( ja la conec...). És de 1,5 Teslas, diu ella. Quinze mil cops el magnetisme terrestre, li torno. Saps el pitjor, li dic..., sóc físic i ja sabia tot el que passaria , ho he estudiat. El que no sabia era com aturar la por que tenia...Ella riu, i em torna que a ella també li fa por. Xerrem una estona, breu. Entro a la cabina que m’ha fet abans de vestuari, recullo les coses, em vesteixo i marxo cap a casa dels pares. Content. Un cop a fora truco a una amiga i li explico. És fa un tip de riure, però entén que malgrat la meva fermesa, la meva capacitat de relativitzar els problemes, hi ha coses que s’escapen ..., del meu magnetisme personal.