Alço els ulls i allà està. És estrany, no l’havia vist mai . Als auriculars fa estona que sona una peca d’Smetana. Ella , recolzada damunt de la meva espatlla, fa estona que dorm. Hem anat a veure una exposició al MNAC. Cansats, un cop al tren, escoltem música compartint auriculars. Mig endormiscat , de tant en tant, miro enlaire i allà està. Mica en mica va apareixent, és com si fos un gegant, o un esser pseudohumanoide. Reconec que al llarg de tota l’historia de la humanitat, l’esser humà ha mirat al cel les nits estel•lades. Jo mateix sempre busco, allà on em trobi, el carro. És com una manera de situar-me . Ara mateix, aquesta constel•lació , estranya , em regira els particulars esquemes que tinc del cel. De cop i volta ho entenc. La sacsejo suaument, i a cau d’orella li dic que ja som a casa. Ella, mig emprenyada, em fa una ganyota. Ens aixequem prou ràpidament. Just per poder baixar del tren...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada