7/09/2009

Paper bag...

Tremolo de fred, em caragolo damunt del llit com un ratolí. He arribat a casa marejat. Tampoc havia menjat gaire, havia begut dues copes de vi i un parell o tres gots d'aigua. Avui no he fumat, tot i així ha estat posar un peu a l carrer i una intensa sensació ha assolat els meus sentits. Ara, arraulit miro de reüll el despertador. Demà és el darrer dia de feina abans de les vacances. Una mica menys marejat, rumio. És un d'aquells moments en el que si hi hagués hagut un interlocutor, la pregunta hagués estat : ...en que penses?, a falta de preguntador, la meva resposta, mental, no ha estat la típica. Ja fa dies que noto unes tibantors emocionals, serà que el meu ego és queixa. Recullo amb massa cura allò que potser la gent no aboca amb tanta mala fe com jo penso. A vegades, segons com, se m'estripa el dia. A vegades, segons com, la cosa sembla una taca que empastifa tot . Miro d'allunyar-me d'aquesta manera de reaccionar. De no deixar que el meu ego em governi a l'hora de donar respostes preestablertes a situacions freqüents. No, no es tracta de posar pell morta, deixant que la llaga es faci durícia. Deixar aparèixer xergais...., no.
Miro d'esbrinar que aprenc, miro d'entendre les meves reaccions com a fets geogràfics. Cartografiar els xergais de l'ànima. Haig de mirar d'abandonar aquesta mentalitat de destí, que segons com em fa angoixar davant dels èxits o dels fracassos. Si la vida és com una muntanya, i crec recordar que així va començar tot, definitivament, haig d'abandonar aquesta mentalitat. Ara, l'idea és enfocar-ho tot com un aprenentatge. Que també es podria entendre com una manera d'encaixar en una nova realitat?, no ho sé.
Hi ha moments en els que entenc moltes de les coses que m'han passat. Reconec en els que m'envolten actituds viscudes tràgicament per mi. Recullo tota aquesta informació i miro d'endreçar-la. Miro d'etiquetar el xergai corresponent amb cadascuna de les emocions generades. D'alguna manera crec desenganxar-me per moments d'aquest esquelet emocional que és l'ego. Ja no sóc dins, ara sóc fora. Em miro a mi mateix i em veig com una bossa de paper, que s'arruga , es taca, s'estripa o es deforma segons el que conté. D'alguna manera miro d'encabir les coses dins d'aquesta bossa de manera que no trencar-la. És una visió, només és això. Tot allò que no té sentit posar a la bossa es queda fora. No, no es tracta de reforçar la bossa, per què de bossa només en tenim una i l'hem de fer durar tot el que es pugui..., arrugues , taques, estrips,...tot plegat és una bossa.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola feo....
No puc deixar de llegir-te... ni desde Belfast!!!

Un peto molt gran

èol us castiga ha dit...

Hola Bernat. No em sorprèn el teu escrit. Realment els últims dies de feina et vaig veure força seriós, capficat... diria jo. Compta amb mi quan vulguis parlar d'aquestes tibantors emocionals, recorda que igual que tu m'escoltes jo també ho faig. Una forta abraçada.