Fa dies que no escric, serà que no tinc cap neguit, serà que si el tinc ,no sé com posar-hi paraules. Fa dies que busco i no trobo la manera d'escriure això que malda pel meu cap. ..Marxar de casa, allunyar-me del que m'era proper. Valorar allò que tinc en justa mesura. Replantejar-me fins i tot el que és just. Mirar-me el que em fereix amb uns ulls tous. Acaronar la vida , com si del llom d'un gat es tractés. Encara que a cops t'esgarrapi, també a cops se t'apropa i es deixa acaronar. És el que tinc, que no és poc. Com a la cançó:... el carrer mullat , el somriure ample, la pluja el cabell, no importava res , anaves a trobar-te amb ell,... son cinc minuts, la vida és eterna en cinc minuts.
I tan que si. Tinc la sort de poder compartir aquests cinc minuts. I tinc tot el que podria desitjar en aquests cinc minuts. No em cal res més per llevar-me pel matí, només saber que he viscut aquests cinc minuts. Els que han tingut la sort de viure aquests cinc minuts ho entendran, els que no que facin memòria..., la vida pot ser taronja i eterna en cinc minuts. Tan se val si ets Manuel o Amanda, tan se val si vas buscar o venen a trobar-te... Aquests cinc minuts on quan camines ho il·lumines tot , aquests cinc minuts que et fan florir, ...i ja no te'ls pot prendre ningú, i tot plegat ,només son cinc minuts.....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada