Miro les llums a l'altre costat de la ciutat, per què aquí estan apagades. Més que estar sol, em sento sol... Porto quatre dies que no paro per casa, voltant i enfilant-me a les muntanyes que trobo per aquests Mons de Deu. Algunes petites, algunes nevades, d'altres, com les del meu cor, ben enrrebassades. La tele està encesa, però fa estona que no la miro. Més que fumar faig fum. El te fa estona que ha passat a millor vida, i el cul que encara queda a la tassa té un gust horrible. Estic cruixit, tot em fa mal, semblo una iaia, aquí ajagut. Estic aquí, però tinc el cap a un altre puesto. Poso una mica de música. En Tom Waits canta allò que el piano ha estat bevent, que a l'estora li cal un tall de cabells..., somric de mala gana. El telèfon ha sortit a per cigarrets..., esperes una trucada sabent que no et trucarà ningú, i que no pots trobar una cambrera ni amb un comptador Geiger..., Avui, sembla que el cabrón aquest estigui cantant el que em passa a mi. Canvio la música abans que el front fred que anuncia el baròmetre trobi una drecera als meus ulls..., millor, me'n vaig a dormir. El piano no ha estat bevent, que comenci a ploure ja.., no , el piano no ha estat bevent...
Per si algú té cap dubte sobre el que canta en Tom Waits..., només cal prémer aquí. Una altre que també em fa plorar..., la segona. La primera, des de fa massa anys, la trobareu aquí . Més que una cancó, una antologia sobre lo desgraciat que pot arribar a ser estimar a una persona i que ,això no pugui ser...
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada