4/25/2010

Viure, que no estar viu...

Vaig perdre la brúixola, el vent s'endugué el mapa, la pluja no deixà veure els estels de nit, només em quedava l'intuició. Les meves mans feia temps que no eren les meves mans. Les coses passaven i jo no semblava tenir massa a dir. De fet, feia massa temps que no pintava res...
Allà on em vaig veure superat. Allà on no vaig saber donar la talla. Allà vaig refer el camí on els sentiments m'havien deixat. La carretera de les emocions va començar a ser una ruta millor cartografiada. El meus xergais, els de les mans, em van fer de mapa. Allò que em dugué a trepitjar molts cims, ara em feia de brúixola. La pluja que venia dels meus ulls va anar minvant. Les llàgrimes van anar aprenent el camí, així que cada cop que vaig plorar, no em va ser tan difícil reprendre la marxa. La soledat ja no es clavava com el fred a les nits d'hivern. Vaig començar a escriure allò que no sabia dir. Vaig començar a poder pintar alguna cosa. Ara, era capaç de conrear el que abans no sabia. Pagès de les emocions, encara rudimentari, però amb la voluntat de sembrar. Com d'altres han fet amb mi. Content de viure, que no d'estar viu...

1 comentari:

Anònim ha dit...

Ànim per aquesta nova ruta millor cartografiada, però no deixis que els xargais de les teves mans et marquin el camí, reprèn la marxa seguint els estels i deixa’t portar...