temible...

M'asec a la vorera de ciment. La motxilla és als peus. Em deslligo els cordons de les vambes. Els mitjons no em faran falta. Fets una bola els deixo al costat de tot el que porto. Em cordo els peus de gat amb parsimònia. Lligar-me els cordons i encabir-hi els peus em porta una estona. La desuadora, plegada, damunt de la petita motxilla d'on ha sortit tot. Hi guardo les claus, la cartera, el telèfon...
La bossa em penja de la cintura. Faig el nus al cordino que l'aguantarà a la cintura. Hi poso les mans per emblanquinar-les amb tota la tendresa de que sóc capaç. Acarono el seu fons. Em frego els artells visualitzant la línia a seguir.
Les mans seran vermelles, els peus on pugui. Acarono la primera presa. Mesuro les seves dimensions tot aclucant els ulls... Vinclo el cos amb el braç excés. El moviment és una extensió al límit de la geometria del meu cos. La presa és estreta i només accepta agafar-la en pinça. Moc els peus amb precisió. Baixant tot el que puc el meu centre de gravetat miro d'equilibrar-me... caic.
Ho torno a provar. Aquest cop estiro la cama fent pressió per mantenir la delicada posició. M'aguanto amb una sola ma. Deixo caure el cos per què el braç treballi extés. El següent moviment torna a ser una altre extensió extremadament llarga i mantinguda. Els meus dits, encarcarats, aguanten el pas. Miro d'ajuntar peus i tornat a canviar l'orientació del cos. Només es tracta de fer complir la segona llei de Newton..., però al meu favor.
Sembla que funciona. Modifico els dits, ara en trec un, ara en poso un altre. La meva ma esquerra, per fi, queda lliure. Abastar el següent pas em sembla massa exigent... caic. Torno a començar. Abans, mentalment visualitzo tots els moviment altre cop. Ja estic altre cop on era... la ma cedeix. Torno a estar amb el cul a terra. Refaig la seqüència. Aquest cop miro d'abaixar més el meu centre de gravetat. Em passo... al tercer pas torno a notar la fredor del terra.
Descanso uns minuts. Estiro els braços. Les falanges em fan mal. Els avantbraços em bullen. La pell dels dits comença a fer-me massa mal. El dit petit de la ma dreta ha perdut la sensibilitat. Un formigueig recorre tota l'extremitat fins el colze. M'ho miro altre cop. Estic sol. Ningú m'emprenya o em distreu. Torno a acaronar els fons de la bossa de magnesi. Escampo la pols blanca de carbonat entre els meus adolorits artells.
M'hi torno a posar. La seqüència sur fluida fins els darrer pas directament a plafó. La ma esquerra mira de bloquejar massa oberta la meva precària situació. Aguanta... allibero la ma dreta i miro de trobar altre cop la més ínfima rugositat. El plafó m'escup. Ajagut al terra veig que ja ho tinc. Però les meves forces encara no son suficients. Al meu darrera sento una veu. És l'Agustí que ve a fer una cervesa. Tinc la travessa mig enllestida,... però encar estic tendre per assumir la continuació. Plego... , per avui ja en tinc prou. Desfer-me els cordons és un suplici. Avui la cervesa l'haurè de subjectar amb les dues mans. Amb prou feines puc tancar la ma esquerra. La dreta encara respon, o a mi m'ho sembla. Crec haver trobat un adversari a la mida de les meves motivacions... un adversari temible...