Quantic love...

Sembla que tot el meu món s'esfondri. La gent que tinc al meu voltalt se'n va, s'allunya, es queda sense feina, o té moltes coses a fer... La sensació d'estar davant del mur d'una banquissa polar en mig d'un desglaç. De fet tot sembla començar amb un infortunat cop de pedra, la mort d'un company i tot plegat , mica en mica, començà a caure. Els primers troços èren petits. Les senyals èren difoses i massa separades. Però hi èren...
La vida en color taronja té aquestes coses. Les flors es marceixen esclafades sota un bloc de glaç que les aixafa. Mica en mica, en aquest costat de món tot sembla estar predestinat a l'extinció. Parelles que més que trencar-se , s'esmicolen. I jo allà fent d'espectador, fins que em va tocar a mi... La sensació de que les teves espectatives de futur s'escolen entre els teus dits . Com si d'aigua es tractés. Aigua que ni pots retenir , ni veure't del tot, donc s'evapora. Mires de fer tot el que saps i pots, però no n'hi ha prou...
Mentrestant en una altra part del planeta les coses floreixen. Les parelles es formen. Tenen fills. Per tant, l'esperança de que no tot està perdut també hi és. L'amor colapsa la seva funció d'ona de manera gens predictible. Els valor própis de la matriu d'esdevaniments apunten cap a llocs insospitats. L'operador de la matriu vomita coses fins ara inpeensables. Les probabilitats desapareixen en un lloc i es magnifiquen en un altre. Qualsevol previsió és fa del tot impossible. Per molt que tinguis una certessa , saps amb angúnia que cap certessa és més vàlida que la que et diu que  res és vàlid... tret de que l'amor té aquestes coses. Ara tinc al cap la imatge d'un amor quantic, com diuen por ahí: Quantic Love...