La vida, a cops de volant...

Conduir..., conduir té per enemic la monotonia. Automatitzes les teves reaccions. Coneixes el camí... T'acomodes al que veus. Però no pares atenció als petits detalls. Aquells que fan que mica en mica perdis consciència de com t'has anat desviant de la ruta. Ja fa dies vaig quedar-me sol. Al voral de la carretera. No em vaig matar, però es van trencar moltes coses. No havia parat atenció, o tenia por de l'avaria, que en el fons, sabia que tenia. Quan les intuïcions es fan certesses cal mirar d'entendre què ha passat. Jo ho he intentat, però la por... , la por ho anorrea tot. Sortir del voral massa despresa té les seves conseqüències. Estàs fotut. Tens por i vols sortir d'allà. Allunyar-te...
Hi ha qui no sap conduir amb algú al seu costat. A cops pel que, sense parlar, fa l'altre. Nota com fluctua l'aprobació. Se sent responsable de les vides que governa tot agafant el volant. Pren consciència de com d'important s'ha fet en la vida dels altres. Altre cop, la por... decideix que no conduirà més.
Aquest petit detall, jo, el vaig passar per alt. Després de quatre anys conduint amb algú al costat, va arribar el moment de que ella, agafés el volant. Però en seguida va aparèixer la por. I em va dir: no vull conduir més... Pocs mesos més tard, va baixar del cotxe per sempre. Jo, ara, tinc por. Conduir sol és molt fotut quan el camí se't fa llarg. Em fa por recollir algú. Em fa por a un altre cotxe pujar. Només vull conduir per algú, i ser conduït. La vida és això, conduir..., millor si ho faig acompanyat. Acompanyar al que condueix per mi. Què trist és tot quan vas per la vida, a cops de volant...