Diuen que el temps ho cura tot. Però el temps també marceix les flors... De flors n'hi ha cada any, però mentre hi son cal regar-les. Aquests anys m'he fet un fart de regalar, regar i conrear flors. Efímeres, de res no serveix aferrar-se a un grapat d'imatges. Que com flors seques guardem en el llibre dels records. L'altre imatge que tinc és la d'una guardiola. Recipient, a cops una mera llauna, a cops un porquet de terrissa. Però que en el fons, la seva finalitat es contenir diners. Oblidem-nos dels diners.. parlem del que mou el món, l'amor.
Seria molt raonable titllar de materialista aquesta visió. Però l'experiència em diu que pot ser raonable veure-ho així. Omplim la guardiola per, amb el temps, emprendre un projecte. Cal omplir la guardiola. El ritme tan se val. Depèn de com desitgem que es faci realitat aquest projecte. Però la finalitat, és el projecte. L'esperança, no els diners, és el que ens fa mobilitzar el que sigui per omplir-la. Per tant, l'esperança de portar a terme el projecte és allò que ens posa en el camí.
Però tard, o d'hora, quan la guardiola sigui plena caldrà afrontar el projecte. Caldrà plantejar-se trobar una nova guardiola. Un nou projecte. Afrontar-ho pot ser terrible doncs demana implicar-se en un procés universal, créixer. Però així com cal que neixin flors a cada instant, cal que omplim guardioles. Guardioles...Esperances... , tot plegat. L'amor em fa tenir esperança. L'esperança em farà trobar l'amor. No entenc una vida viscuda sense amor. L'amor com a finalitat és una manera complicada de veure la vida. La vida és com una guardiola que omplim d'amor. Aquest seria el sublim projecte. Quan l'amor no flueix, la guardiola no s'omple i s'allunya el projecte. Perdre l'esperança... Cal omplir les guardioles, cal tenir esperança, cal tenir projectes. Agosarat punt de vista, però aquest, és el problema de les guardioles...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada