Tinc una imatge al cap, la d'un quadre. Quadre pintat sobre el cartró que abans protegia moble. Moble que ara és buit del que tenia i ple d'altres coses. Coses que havien d'ajudar a que l'amor fertilitzes, però sota aquell cel ingrat ningú va sentir caure cap gota de pluja sobre el seu cap.
I el quadre reflexa això mateix. Un cel carregat de núvols. Uns camps que esperen la pluja, però no plourà. Cap pluja fara crèixer l'herba en aquell quadre. Els núvols són pasatgers. Com els meus soldats... Jo només els entreno. Malhauradament no hi serè per veure com acompleixen el seu objectiu, doncs el destí, romandrà incert fins que no es decideixi. Fa un parell de dies, algunes d'aquestes històries que porten els meus Haruns em va deixar tocat. Com si d'una onada es tractés em va deixar la barca plena d'aigua.
Vaig trigar molta estona a comprendre com de complicat és tot. De fet porto anys mirrant d'entendr-ho. En el fons miro d'ensenyar allò que vull aprendre. Cosa que no em deixa d'entristir. Trigarem tota una vida a entendre que és del cel d'on ve tot i que indefectiblement acabarà a la terra?. Recordar tot el que he viscut i tot el que els hi queda per viure als meus soldats fa que em senti aclaparat, doncs tinc 28 Haruns i un mar massa ple d'històries...
2 comentaris:
“Vivir el día de hoy bajo la enseña
del ayer deshaciéndose en mañana;
vivir encadenado a la desgana
¿es acaso vivir? ¿y esto qué enseña?”
(Morir soñando – Miguel de Unamuno)
massa... per mi avui en dia, encara és massa
Publica un comentari a l'entrada