Trenta dies de cadena perpetua. Un any d'amor condicional. Quatre setmanes i escaig per veure que torno a fer anys. Del desconcert a la tristesa. De la ràbia al desengany. Posar els peus a terra i tenir la certesa que acabaré amb alguna cosa mes que els genolls pelats. Buidar el cor de rampoines, la casa, el cap..., ventilar.
Recollir merda dels gats i tenir la pensada de fer un collaret. Donar sepultura al container a tot el que no vull, o no se que fer-ne. Sentir que ni a un nino se'l tracta aixi. Escoltar els grinyols del meu cor que no sap tot això gestionar. Conrear amor i veure com quan les espigues son altes crema el camp. Caminar perdut, cap cot, atemorit. Fer del terra que trepitjo tot el mon que puc contemplar. Finalment, decidir, que n'estic fart.
Alçar el ulls i trobar bonics els núvols envermellits de la tempesta. Girar la cara cap el vent de pluja i saber sentir-me acaronat. Oferir-li un somriure al tro, i abans, al llamp. Prémer amb for¢a els punys, desafiar a la pluja que em vol mullar. Trepitjar deixant un solc mes que una tra¢a. Torno a ser dalt del cavall...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada