Arribarà la tardor. La branca deixarà de rebre aliment. Si és forta, sobreviurà. Passarà l'hivern. Encaixarà el fred. Resistirà. Quan el taronja deixi pas a un blau intens i durador. Tornarà a rebre aliment. Tornarà a fer-se verda. Haurà perdut part del que tenia. Però resistir allò que semblava impossible, la coïssor de la neu, la farà més forta. El dolor de les gebrades. La solitud del temps fosc ,on el sol, més que sortir i pondre, sembla que només tregui el nas per l'horitzó...
Ploraré, i em tocarà plorar, per totes aquelles fulles que la branca va tenir. Per les abelles que les van voltar. Per la dolçor de la mel que fabricaven. Pel perfum d'aquelles boniques flors. Flors que ara l'oblit ha marcit. Però arribarà el dia on el sol guanyi a la lluna. On el dia es faci llarg. On els núvols facin tornar les meves llàgrimes al terra. Que del riu van anar al mar, i del mar, al cel altre cop. Tendre serà el meu somriure, doncs haure entès que tot plegat, només eres, una fulla...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada