És veritat que el sol haurà de caure molts cops del cel, tot amagant-se rera l'horitzó. Refer, allò que s'ha esmicolat, sense perdre la raó. Però cada cop que el sol torni a fer un bot per abastar els núvols, un bot menys que haurà de fer. Miraré de no queixar-me de lo llarg que se'm faci el camí. Procuraré plorar quan calgui, si es que el motiu s'ho val. Caminaré de puntetes per la vora del forat que tinc, no sigui que s'esfondri tot.
Compartiré el pa que cada dia em dona l'experiència de viure. Continuaré alimentant al famolenc, per què a mi també m'ha omplert el pap quan res no he tingut per seguir. Acotxaré a aquell que pugui, i sàpiga, quan l'hora sigui fosca, al seu cor. M'enriquiré amb l'afecte dels que, complaguts, algun dia em van ajudar. Que l'amor sigui farina. El somriure, el llevat. La sal, de les llàgrimes, que aigua també tenen, encara que moltes n'hagi de vessar.
Que el taronja es faci blau. Però que recordi, que tard o d'hora, en taronja es tornarà el blau. He arribat aquí per què molts em van empènyer, quan no sabia tornar del blau. Tornaré a matinar. Amb el cel rogent cap el cim m'enfilarè. Allà on el cel, és blau. Però caldrà caminar de baixada, quan el torni a caure. Cada dia una muntanya. Cada dia un record. El pa que menjaré, m'omplirà la falda d'engrunes. Cada engruna alimenta. Em fa savi. M'enforteix el cor. Aprendré tan com pugui. Les engrunes, són records...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada