La tardor passada ja estava preparat. L'onada, es veia a venir. El mar, era de llàgrimes. Jo, ho tenia molt clar. Però no em vaig tirar a l'aigua. No en vaig saber. No vaig tenir prouta decissió. La veritat era la que era. En el fons, res podia fer aturar aquella onada. Ara, fa dues setmanes, l'onada va tornar...
Com que l'altre cop no em vaig fer un fart d'empassar aigua, ara, estava comfiat. Però els senyals èren els mateixos. Ella, havia desaparegut. No hi era físicament. Com el darrer cop. De tot plegat, només jo me'n feia càrrec. La meva platja havia tornat a ser un port comercial. Un lloc on deixar la barca. Ja havia perdut tot l'encant aquell . El del port on refugiar-se durant les galernes. El santuari on guarir l'ànima després de la decepció d'un mal dia. La seva barca gaudia més en ports plens de tabernes de pirates. Plens de vistoses mercaderies. Altres rutes comercials, amb més profit, van cridar la seva atenció. Mica en mica, el rem que era mogut pel seny va guanyar al que era mogut pel cor. Seguint el seny, es va allunyar prou de l'amor com per deixar-lo enrera. No va ser en en un dia, ni en dos, ni en tres. Cada singladura que feia, més raó li donava, però més amor li prenia. Fins que un dia, veient-se prou valenta, ja no va tornar...
Hi ha una cançó cubana que parla d'un arbre en el que una nena escriu el seu nom, l'arbre, conmogut li dona una flor. Jo, sóc l'arbre, porto el seu nom escrit a l'escorça. Espero, que ella, cuidi aquella flor...Els dies que ella em va fer companyia i jo ombra, enrera queden. El nostre amor, en el fons, va acabar morint al meu port. Serà , que en el fons, era com una onada...
Per mostra un botó, o una bona cancó, que vaig escoltar i no en vaig saber entendre el misatge...Y tu que has hecho... La desolació que sento, l'expressa millor Ben Harper a aquesta altre cançó: Better way
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada