Redempció...

Amic vaig ser primer, amant, just després. Pare, finalment, del que deslliurar-te, amor no és afecte. Ja no té sentit mirar d'estimar, on hi havia amor, només queda afecte. Fora ja l'amor, l'amistat no em val, em sembla imperfecte. Tot dos junts, plegats,  vam recòrrer, els estats possibles: amistat, passió, amor i afecte. La corda d'amor que ho aguanta tot, ara només cordill trenat amb fils d'afecte. El sol d'aquest anys va anar engroguint la por, esguinçant el respecte. Sol, però acompanyat. Junts, però separats, el temps és un gran defecte. D'esperar tot sol me'n vaig fer un fart. Pintar, dibuixar, paraules possar per omplir un buit. Buit, que eres tu, embrutant l'admiració, trepitjant el respecte.
Jo només cercava amor, res no és perfecte. La passió tot ho confongué. Tots dos veniem perduts, cadascú moll, i esporugit, de la seva tempesta. Jo tenia un refugi buit, un cor ben trencat, vaig mirar donar-te amor.Fer -ho tot correcte, que no perfecte. Tu buscaves port, on guarir el dolor, tenies massa cops, massa ferides. Les nit,s on els malsons, ja no més no van venir. Abraçada a mi, tot ens semblava perfecte. El refugi es va anar omplint de colors, èren quadres, èren lletres, com aquestes. Em vaig sentir desitjat. Vas descobrir tot els valors que tenies. Mica en mica, aquella pedrota, va lluïr. Mica en mica el teu amor es va disoldre en afecte. El teu desamor, al tercer cop, em va vèncer. Ja eres forta. Valenta. Sense donar-nos  compte de lo redimits que estàvem, vaig alçar els ulls, però les llàgrimes no em van deixar veure.
Lluny estava,  com un pobre Jacques Brel, de fer-la tornar amb una cancó per sota la porta. Ella ja havia decidit que si no hi havia amor, l'abandó, era el correcte. Li vaig pidolar, només, una raó, un perquè. Una resposta que em tornés el ceny. Bogeria que amaga l'intelecte...Tan m'era possar-me de genolls. L'amor, com més et rebaixes, menys t'ho et deixa veure. És el que té possar el cor allà, on només el ceny, semblava el correcte. Malhauradament totes aquelles llums que junts guardàvem al terrat d'un gratacels, van fer-se llàgrimes sota aquest cel. Dues setmanes més tard i deu quilos menys. Quatre anys ben  plens de perles de pluja. Pluja de païssos on mai han vist ploure. Tres setmanes que mai recordar voldré.  Plorar,  vint dies,  o més, no omple el forat que tinc. Forat que, algun dia, colgar d'oblit, podré. Enterrar el dolor. Recollir els bocins, del cor que encara tinc. Torna a comfiar, que el proper amor, no serà només afecte.
Dos gats que no puc estimar, una casa buida.  I ara que plorar, ja més jo no sé, l'aigua cau del cel, pluja que tot ho renta. Rierols de tristor, gravaran xergais, solcs per recordar. Aquest gran forat, com clavegueró, s'emportarà tot aquest amor..., tot aquest afecte...