He llegit i rellegit moltes de les pàgines d'aquest racó. Racó que, ara, ja no llegeix ningú. He identificat les senyals. Pistes que porten inexorablement allà on Éol semblava udolar. No es pot tenir por del vent, però cal escoltar-lo. Menystenir la natura porta allunyar-se del orígens. Un dia, abans d'inventar aquest racó, els vaig perdre. Els vaig deixar perdre. Per amor, com ara. Quantes senyals semblaven encaixar amb una explicació raonable de l'experiment...
Però vaig menystenir el que veia. Vaig fer ulls clucs al que venia. Ara, de res val lamentar -se'n. Mastegar altre cop la solitud es el que toca. Tot el que constato indica que l'univers havia de col·lapsar . Tard o d'hora, havia de passar. No he errat en l'interpretació. He fallat en no creure, o no voler acceptar el destí de l'univers. Com en l'horitzó d'esdeveniments d'un forat negre, la matèria dels somnis ha esta engolida. Jo, no tenia un telescopi que ho pogués detectar. Però hi era. L'estel més bonic del meu univers s'evaporava. Les radiacions en la freqüència de raigs X anunciaven la presència del forat negre. Però jo era a vint i dos anys llum de l'estel. Per tant ,quan aquest esclatatés, jo, ja no hi seria a temps. Només havia d'esperar l'inevitable desenllaç.
Avui en dia creiem que quan un estel s'evapora en forma de forat negre tota la seva matèria apareix en un altre univers. Però no que com no sabem que passarà , no te cap sentit avançar cap aconteixement. Neguitejar-nos per això, és del tot inútil. Ja no ens pertany..., ja no pertany al nostre univers. Res podrem fer per aquesta quantitat de matèria. Hi ha qui diu que això és part de la teoria del Big Bang. Jo, m'estimo més creure, que és la perspectiva amable de les coses...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada