Que en fa de dies que la cosa no rutllava. Jo, ruc i ceg, no he sabut veure-ho. Tot s'ha acabat. Altrecop. Com quan vaig decidir crear aquest racó. No sé què fer. Ja no soc meravellós. Simplement, torno a estar sol. La casa és diferent. El maldecor ho desdibuixa tot. Allò ja no tornarà més. Tots els farts d'esperar. Totes les nits guaitant les llums de l'altre banda de la ciutat. No en queda res...
Sota la imensitat de les llums de Nova york vaig arribar a creure que si totes aquelles finestres fossin llàgrimes desbordarien el mar. Que trista la tornada. Ja no té sentit aquella cançó. L'armadura que vaig penjar al seu portal uns gitanos la van recollir com a ferralla. Ferralla que és en el que s'han convertit les emocions. Podria possar-me tràgic. No te cap sentit. Recullo el que he sembrat. Si tot no és blat la culpa és meva. Jo vaig deixar que creixèssin massa males herbes. Miro de recordar els detalls d'aquell dia. El fet va ser subtil. Segurament l'amor ho enmascarava tot aleshores. Ara tot va venint a la memòria.
Ja ningú passa per aquí. Haurem de fer canvis. El taronja és un color de canvi. Però em sento com Rashid, el pare d'Harun i el mar de les històries. L'oceà de rondalles, el torrent de contes, un dia es seca. Rashid perd el seu do de contador d'històries, el dia que la seva dona el deixa. Harun, el seu fill, es proposa recuperar-lo.
Haurem de tornar a fer el viatge, doncs el meu mar d'històries és sec. Torno a ser, altrecop al voral...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada