Com un mitjó...

Alló que toca, alló que no toca. M'amoino per les coses que puc control·lar. Per les que intueixo que no podre preveure, no. Ahir sense saber com vaig trobar-me en una situació que no em va agradar. No entenc encara ben bé com. La veritat es que un cop al mig de de la carretera o tries cap a on anar o t'atropellen. Així em vaig sentir. Per una banda el meu coordinador, per una altre un alumne del meu treball de recerca. Al final la solució, que estava clara feia moltes setmanes, la vaig haver de precipitar jo. Trist, però és així. La tutora del nen, que per mi no estava gaire al cas a les classes d'intel·ligencia emocional, no s'enterava de res. Em sap greu, però jo no hagues acceptat d'un bon principi, o hagués mostrat el meu desacord, amb la situació. Parlo de desmuntar un grup , no de trencar-lo. Que quan una cosa es trenca els seus bocins acostumen a tallar. Primer les persones, després ja li farem punta al llapís de posar les notes. No entenc com dues persones tan experimentades , a vegades, semblen tenir menys cintura emocional que la bústia que hi ha a la cantonada de casa. Fa temps que treballo amb aquesta gent. Fa temps que conec a la canalla als que dirigeixo el treball. Entenc que la realitat és un conjunt de coses. Les d'un cantó i les de l'altre. Les que venen, les que vindran, les que .... A vegades menystenir les persones te aquestes coses. Tan se val, la realitat és com un mitjó. Té dos costats, l'un no pot entendres sense l'altre. Sempre és possible donar-li la volta a les situacions. Cal tenir empatia, o sigui saber posar-se al lloc de l'altre. I com amb els mitjons , tocar de peus a terra. I em fot per que amb el fred que fa, trobo que menystenir els mitjons , és menystenir massa. Per tant, encara que no ho manifesti , a vegades, em sento com un mitjó...

Sota un cel ple de fustetes...

Tot està a punt. O així m'ho sembla a mi. Piles de sobres omplen el pos espai que disposo. He perdut bona part de les celles. Demà escombrarè , millor demà. Encara no sé com aniran les coses, suposo que molts dels meus soldats no obtindran els millor dels resultats. Probablement , ni els esperats. Els ulls fa estona que volen un descans, abans , però, tinc la necessitat d'escriure una mica. Ara que puc. Ara que en tinc ganes. Faig una llista mental de tot el que haig de portar, de tot el que haig de fer.Mmm, sobretot que no em deixi el mueslï, ni les pijadetes de l'amic imaginari. Fa dies que no miro l'horoscop, deu ser que ja no en tinc necessitat. De fet el futur no m'angoixa.
Faig un cop d'ull al baròmetre, diu que plourà. Trec el cap al balconet, plou. Ja en tinc prou amb això. És el que té viure a la caseta dels tres porquets, sota un cel ple de fustetes...

PD: Tinc la sensació que la Mari, està d'acord amb mi. Remena la cua i es cargola mentre acluca els ulls, i tot i que ja no li veig el musell, imagino els seu dolc somriure.

Quan ja no creus que et surtin ales...

Tinc el cap com un bombo, corregir és lo que té. El segon sobre de llavor de carbassa ha costat menys d'empassar que el primer, de fet el primer era infumable. Cafè i una pipa ben carregada. L'atmòsfera s'ha anat tornant densa, la culpa és del tabac. Per no llencar un paquet de ca'l Perla, el vaig barrejar amb un amsterdamer gavatxo. La barreja, feta en un pot d'isostar, ha resultat poderosa. El resultat és que haig de parar a airejar el Solvay, si no em mata el fum ho fara el taro que entra per les finestres obertes. A tot això tinc la sensació de que no podrè acabar a temps.

Música, necessito música, però de la bona. Rebusco en el yutup alguna cosa que faci baixar la refotuda pila d'exàmens. Al final ens en sortim amb una mica Allman Brothers, cancons interminables, ...però funciona. Paro per dinar. Cervessa sense alcohol, llumillo fregit amb l'oli d'un bolets picants del Lidl. Pa de tresmill llavors i un gelat sense gluten horriiiiible. Es lo que té vivir en un refugi. Reprenc la feina, vora a les vuit del vespre tinc les mitges fetes dels dos sobres que tenia previstos fer.

Em truca una amiga, que si un Madagascar. Quedo amb ella encantat de deslliurar-me de la sínia en la que em toca viure. Una formigonera de crispetes és la millor descripció pel cony de bol que pilla la meva amiga per tots dos. Sort n'hi ha de la kiricolca , ai quina set que patirè , penso. Cony la que no em deixa dormir i fa que ara estigui aquí...A la pel·lícula ric molt. De fet, el millor són un pingüins mafiosos que em fan pensar en part del personal que tinc a la meva tutoria. Sobretot el que fa de jefe. A la tornada el Barsa n'hi fot quatre al València, només falta que llepi el Madrit , el dimarts a la feina la cuinera ens enverina. Mira que tinc la sospita de que ens fot bromuro a la sopa. Que txusquera que és la tia. És del Madrit, però en arbit, que fot més.

Fa dies que li dono voltes a un grapat de coses. Ahir, mentre recollia la roba estesa, que a Sant Cugat se'n diu banderoles d'oració tibetanes, pensava en què és la llibertat, ara que en tinc tanta. Per moments un parell d'imatges van embusar-me l'enteniment. La llibertat, no te la donen, és dins nostre. Si no en tens, busca-la que hi és. Els meus xergais en van plens vaig pensar. No et contentis amb mirar els ocells, quan ja no creus que et surtin ales...

Germans, petits, bessons, grans,...

Deserta, amb les taules desalineades. Alguna que altre llibreta en els calaixos dels de sempre. En un silenci que m'entristeix l'ànima. Que m'anuncia una altre tarda de feina corregint. Arreplego les quatre coses que em fan falta. Tot plegat, encara no fa cinc minuts el xivarri omplia el passadissos. Els primers, com sempre, més que tornar a casa fugen. Més que marxar, s'escapen. En cert sentit és normal, segueixen la màxima de la canalla a aquesta edat. Corre que no es repensi els deures. Cap pati mai és prou gran. Surto al carrer, el meu germà bessó m'espera, xerrem despreocupadament mentre esperem que la cua de cotxes ens deixi tornar a casa. A cops la nostra complicitat amb segons quins temes fa que la conversació es torni críptica. Passa l'estona, salto del cotxe. Poso la clau al pany de la porta de casa.
El musell de la Mari em dona la benvinguda. Li faig un petó , el de cada tarda. És trist, però per mi , segons com, el millor moment del dia. Berenem , penco una estona. La justa i necessària. Truca la mare, parlem del meu germà petit. Per fi sembla que el sol també escalfarà el seu costat de carrer. Debilitats de germà. Massa cops mal esteses, massa cops. Truquen, és el meu germà gran. Fa dies que no xerrem. Quedem per fer una cervesa. El Hörnli ens acull com sempre. Escolto els seus consells. Intercanviem neguits. Repe, tengui, tengui, falti, tengui...Posem al dia el tros. El temps s'escola com la cervesa. A contracor, sobretot de la cambrera, que té un somriure que convida a baixar de la palmera, ens en anem. Marxo a sopar a casa dels pares, faig una mica de manteniment emocional. Mai sobra, sempre omple.
Torno a ser a casa. Poso música, una mica de Quique Gonzalez. Algun dia li hauré d'agrair a l'Ignasi tota la gent que m'ha presentat..., i todo lo demás no importa. Miro el baròmetre .La pressió es precipita. Sembla que la tardor comença a omplir els seus calaixos de pluja. Els pobres boixacs, ressecs per culpa d'una papallona faran tard. Que plogui. Pluja que escombri la melangia que porto penjada al damunt de fa dies. Astènia diu una amiga. Tristesa, canvia la paraula si vols. Tristesa. Avui he recordat una cosa. Una que em va costar massa d'entendre. El dia que perds la por a ser abandonat, perds la por a viure sol. Som covards, si, i que passa?. Aquest cop no em serveix allò de jo sóc el més valent per què sóc l'últim en sortir corrents. Haver-se quedat hagués estat una ximpleria. Ja m'ho diuen els meus germans. Els petits, el bessons, els grans...

Qui amb dones va i burros mena , sempre té el cor en pena...

Sona el timbre, és el segon. El vigia que tenen al passadís m'ha vist. Surt corrents cap a classe, així que entro tots estan asseguts. És com un joc. A la que començo a escriure a la pissarra ja té la ma aixecada. Me la miro, no fa mes que agitar-la. Me la torno a mirar. Ho entén, o m'ho sembla.

Reprenc l'explicació, però no, no puc. Truquen a l'interfón. Pronto, no..., nessuna tábola libera..., buon giorno signorina...Faig broma amb la recepcionista que truca per passar llista. Hi són tots, fins hi tot els del bus tres, que normalment arriba cinc minuts tard. Mmm..som-hi. Nois , nois..., que en anglès també vol dir soroll. Riota general, sostinguda...massa i tot. Poso cara de mosqueig, ho pillen. Parlo de l'examen. Tens les notes??, si !!. Dibuixo el gràfic, no entenen res. Era d'esperar. Els hi aclareixo, però no semblen entendre-ho.

Fixeu-vos-hi, tres muntanyes, tres classes, i jo només veig un professor. Aquest cop si, quan aixeca la mà , li deixo preguntar. Aleshores , que hem de fer?. Fàcil hem d'aconseguir que el proper examen només aparegui una sola muntanya. D'aquesta manera serem un equip , no tres...Ho pillen, estic segur que ho pillen. Diria...Reparteixo els controls, i alguns s'alegren, d'altres es queden moixos, d'altres..., d'altres no entenen res. La nota, és lo de menys, el que m'interessa és veure allà on fallen. Començar a posar fil a l'agulla, alguna cosa podem fer...

Declaració d'intencions...

Respecte, aquesta és l'única norma que vull. Fa estona que han anat seient als seus llocs. Estan neguitosos, jo també, però no els hi dic res. Sona el segon timbre, són les nou, ja s'han assegut. Callen, jo que em mosquejo. Semblen acollonits, només m'ho sembla. Començo l'arenga, vull dir el discurs, dic...la presentació. Escric el meu nom a la pissarra. Em dic així, ni tal , ni qual , ni pascual. Queda clar??,...sembla que ho pillen.

Al primer cop d'ull ja en detecto uns quants. El mogudet, el gracioset, el gamberret, la que pregunta, el que sap de tot,...mmm. Encara puc dir que he tingut sort. Em moc per la classe , lentament. Mentrestant no deixo de parlar. Sembla que això multiplica l'efecte acollonidor.

Passen les hores, els dies , les setmanes, les coses van tirant. Algun que altre dia els hi haig de recordar el concepte de respecte. Algun altre dia els hi haig de dir que es poden moure per la classe quan sona el timbre i jo dono la classe per acabada. Hi ha cops que m'espanten de lo obedients que son. De tota manera no deixen de ser canalla, si els deixes, saben ser mogudets. Alguns massa i tot.

D'alguna manera aquest post hauria de ser el primer d'una sèrie, la que relati les meves vivències com a tutor. Autogestió, han de ser un equip. D'això en depèn que les coses puguin tenir un final raonable. Espero que ens en sortim...

Mosquetonejant la corda de la vida...

Les lleganyes no em deixen obrir els ulls tot el que voldria. Un cel d’un blau intens fa albirar un preciós dia d’octubre. Demà faig anys , tres vegades tretze. M’he adonat que fa deu anys vaig començar a treballar a aquesta escola. He vist passar nissagues d’alumnes. He hagut de corregir milers d’exàmens i treballs. Les rialles ,les tristors, la desesperació i la melangia m’han acompanyat durant tots aquests anys. Vaig venir per unes coses, continuo aquí per unes altres.
Trec el cul en fora , poso un peu a cada costat de l’infinit diedre. Em poso bé les cordes, faig la darrera repassada al meu material. Surto de la reunió, n’he fet tantes que ja no recordo quants llargs porto. El fet, es que continuo mosquetonejant la corda de la vida...