Només son cinc minuts...

Fa dies que no escric, serà que no tinc cap neguit, serà que si el tinc ,no sé com posar-hi paraules. Fa dies que busco i no trobo la manera d'escriure això que malda pel meu cap. ..Marxar de casa, allunyar-me del que m'era proper. Valorar allò que tinc en justa mesura. Replantejar-me fins i tot el que és just. Mirar-me el que em fereix amb uns ulls tous. Acaronar la vida , com si del llom d'un gat es tractés. Encara que a cops t'esgarrapi, també a cops se t'apropa i es deixa acaronar. És el que tinc, que no és poc. Com a la cançó:... el carrer mullat , el somriure ample, la pluja el cabell, no importava res , anaves a trobar-te amb ell,... son cinc minuts, la vida és eterna en cinc minuts.

I tan que si. Tinc la sort de poder compartir aquests cinc minuts. I tinc tot el que podria desitjar en aquests cinc minuts. No em cal res més per llevar-me pel matí, només saber que he viscut aquests cinc minuts. Els que han tingut la sort de viure aquests cinc minuts ho entendran, els que no que facin memòria..., la vida pot ser taronja i eterna en cinc minuts. Tan se val si ets Manuel o Amanda, tan se val si vas buscar o venen a trobar-te... Aquests cinc minuts on quan camines ho il·lumines tot , aquests cinc minuts que et fan florir, ...i ja no te'ls pot prendre ningú, i tot plegat ,només son cinc minuts.....

A què venim...

No té massa sentit plantejar-me segons què. A la meva edat..., si no he aprés a viure amb les meves limitacions. Clar que, d'altra banda ser diferent sempre ha estat com una manera de ser. Però ara,...el fet és ser diferent dels diferents, o sigui,...quin embolic. De moment ja m'ha quedat clar que res és per sempre. Peroooò res de res.

No és que m'hagi tornat un cràpula, ni un jeta, ni res. Només és que estic sotmès a un allau de canvis. La veritat és com la merda, sortir el que es diu sortir, ha d'acabar sortint per algun puesto. No si ja em puc aguantar els pets ja..., que després et pugen al cap i tens unes idees de merda. Ara resulta que tot plegat és diferent, la física que governa l'univers..., també!!. No si tinc un col·lega que s'ho mira, i flipa, algo de raó té. No ,si resulta que no hi ha simetria de rotació, ... i jo que ja m'ho vaig plantejar en el seu moment. Estic aquí per què tinc preguntes i busco respostes. Malauradament les poques respostes que trobo porten lligades amb una cinta subtil un reguitzell de preguntetes. Algunes d'elles em fan replantejar el que faig(el meu ego és un puta i per mi que me les cola ell...) altres em donen una visió més amplia , que no sempre més acurada, de la xarranca universal en la que vivim. Què graciós, una rayuela, com Cortazar,...el darrer dia a París vam visitar la seva tomba.

No si al final la vida és com jugar a la xarranca, el que passa és que cada cop apareixen caselles noves, diferents del que teníem previst. Nosaltres, idiotes encara creiem que podrem tornar enrere donant puntadetes de peu a la nostra pedreta. El nostre model, preestablert pel model de societat en el que vivim( altre cop el puta del ego...), falla...,i és aleshores quan ens plantegem la refotuda pregunta: A què venim...

Gira, gira il mondo...

Fa vora d'una setmana que faig vacances i avui per fi, dalt d'un baton mouche, Sena avall, la ciutat de París és la que fa voltes. La de voltes que li hem fet tots aquest dies. Ara passen els ponts, les cases, els edificis, i jo i ella, en fem fotos. Gira, el mondo gira ne'l espazio senza fine...Comprovem la utilitat dels tallavents que hem arrossegat a l'esquena durant tota la setmana. Aquell tallavents verd que li vaig deixar la nit que tornant de sopar de Le Procope, amablement li vaig deixar. Les noies boniques no porten motxilla quan surten a sopar. És el primer cop que marxo de casa una setmana i no tinc ganes de tornar. És la primera vegada que torno enyorat...Vagarejant, per què les vacances són per això. Mirant un quadre per que m'agrada, no per que toca. Prenent un cafè per que estem cansats. Menjant per que tenim gana, no per que és l'hora. Fent el chateubriand..., inoblidable la paròdia davant del Notre Dame. Perruqueres del món, descanseu tranquiles ara que esteu informades..., el geperut de Notre Dame no és mort. Gira, gira il mondo...

Paper bag...

Tremolo de fred, em caragolo damunt del llit com un ratolí. He arribat a casa marejat. Tampoc havia menjat gaire, havia begut dues copes de vi i un parell o tres gots d'aigua. Avui no he fumat, tot i així ha estat posar un peu a l carrer i una intensa sensació ha assolat els meus sentits. Ara, arraulit miro de reüll el despertador. Demà és el darrer dia de feina abans de les vacances. Una mica menys marejat, rumio. És un d'aquells moments en el que si hi hagués hagut un interlocutor, la pregunta hagués estat : ...en que penses?, a falta de preguntador, la meva resposta, mental, no ha estat la típica. Ja fa dies que noto unes tibantors emocionals, serà que el meu ego és queixa. Recullo amb massa cura allò que potser la gent no aboca amb tanta mala fe com jo penso. A vegades, segons com, se m'estripa el dia. A vegades, segons com, la cosa sembla una taca que empastifa tot . Miro d'allunyar-me d'aquesta manera de reaccionar. De no deixar que el meu ego em governi a l'hora de donar respostes preestablertes a situacions freqüents. No, no es tracta de posar pell morta, deixant que la llaga es faci durícia. Deixar aparèixer xergais...., no.
Miro d'esbrinar que aprenc, miro d'entendre les meves reaccions com a fets geogràfics. Cartografiar els xergais de l'ànima. Haig de mirar d'abandonar aquesta mentalitat de destí, que segons com em fa angoixar davant dels èxits o dels fracassos. Si la vida és com una muntanya, i crec recordar que així va començar tot, definitivament, haig d'abandonar aquesta mentalitat. Ara, l'idea és enfocar-ho tot com un aprenentatge. Que també es podria entendre com una manera d'encaixar en una nova realitat?, no ho sé.
Hi ha moments en els que entenc moltes de les coses que m'han passat. Reconec en els que m'envolten actituds viscudes tràgicament per mi. Recullo tota aquesta informació i miro d'endreçar-la. Miro d'etiquetar el xergai corresponent amb cadascuna de les emocions generades. D'alguna manera crec desenganxar-me per moments d'aquest esquelet emocional que és l'ego. Ja no sóc dins, ara sóc fora. Em miro a mi mateix i em veig com una bossa de paper, que s'arruga , es taca, s'estripa o es deforma segons el que conté. D'alguna manera miro d'encabir les coses dins d'aquesta bossa de manera que no trencar-la. És una visió, només és això. Tot allò que no té sentit posar a la bossa es queda fora. No, no es tracta de reforçar la bossa, per què de bossa només en tenim una i l'hem de fer durar tot el que es pugui..., arrugues , taques, estrips,...tot plegat és una bossa.

En Frank Perill d'Extinció...

Quins temps aquells en que la vellesa era font d'inspiració. Quins temps aquells en que el blanc del cabell era signe de respecte. Si ara fa una colla d'anys vaig arribar a pensar en ell com a un referent ètic i moral, esperança d'un feliç final de pel·lícula, ara, ja no en puc dir el mateix. La veritat que un descobreix amb els anys és una mica descoratjadora. Tot plegat, ara després de dilapidar tot el crèdit aconseguit amb anys i panys d'encobert vassallatge, traït, doncs: Roma no paga als traïdors..., com un Florentino messiànic vol fer un espectacular fitxatge, en Mark Eting.

Com a Mortadelo i Filemón, quan el Superintendent diu : Tomad muchachos pa'l café, i els hi dona un sobret de sucre, així em vaig sentir jo el dia que en Frank ens donà un disquet tot afegint: No os quejeis que os doy soporte informático... Ell,...que plora més que el Nuñez quan parla de calers...

A cops vaig pensar que els seus retrets per no aconseguir el càrrec eren fins i tot lògics. Fins i tot quan me'l trobava sota la cadira del sots-director de turno amb un xerrac a la mà... , Frank, que haces?, li preguntava jo...., nada , la pata esta que es un poco más larga, no?...La de sots-directors i directors que he vist passar en deu anys...Ell que va passar del romànic al nacional catolicisme, saltant-se el renaixement, el barroc i la mare que ho va parir. Ara, es queixa de que hi ha qui ascendeix més que ell, frankament terrible. El seu cosí, italià, i conegut per Giovanni Ranna, famós per ser inintel·ligible, té una famosa frase sobre la mata, la patata i al tonto que has d'enredar per què la planti i la reculli. Tot un geni.

Per aquest motiu m'agradaria deixar-vos una mica menys amoïnats del que em quedo jo després de parlar amb ell. Una cosa bona si que té, com es treu de sobre el mal rotllo, sempre li encoloma a algú altre. Havia pensat en posar-vos una tarantel·la, dansa que es balla per què el verí no faci efecte tan ràpid, però he pensat, que fora millor pensar en tot el que el que jo crec haver aprés durant aquest viatge..., per tant,...quan ho sàpiga us ho dic.

Cròniques des de les terres bàrbares I

Ja sóm a puesto, el comandament ens ha felicitat per l'excel·lència del nostre treball. Muntar un campament d'una vintena llarga de tendes no és una feina agraïda. El que agraeixo és la dedicació dels meus companys i l'entusiasme dels soldats. Ja fa deu anys de la meva primera campanya, també va ser a la falda del Montseny. Fa massa temps. Cada cop portem més tropa i cada cop hi ha menys lloc per muntar tendes. He suat la samarreta tres cops, i tres cops s'ha eixugat damunt meu sense necessitat de treureme-la. La pols de mil camins cobreix la nostra roba. Tot i així ningú ens farà perdre la migdiada, la pipa o el que sigui. Ens ho em ben merescut...

D'aquí una estoneta tocarà anar a vigilar la tropa a la piscina. Massa estona aguantant la respiració , si es que em trec la samarreta. Si no tocarà estar amb l'aigua fins el coll. No sigui que tota la cansalada, que fa dies que crio, faci venir el riure a la tropa. Tot plegat, la dignitat és la primera cosa que hauria d'oblidar. Sobretot per la feina que tinc.

Una abraçada des de les terres bàrbares...

Prova-ho, no hi tens res a perdre...

(uno sólo conserva lo que no amarra)

Tot el que podia perdre, si es que mai ho vaig tenir, ni a tocar dels dits, es va perdre. Tot el que tingui, si mai ho tinc ,serà només per què ho vaig provar. Tots neixem suspesos el dia de l'examen, i si la vida és un examen , encara més. Bo o dolent, com blanc o negre, només tenen sentit per l'escala de valors que ens anem fabricant des que som ben petits. Al final, l'ego no és més que un esquelet emocional. Un esquelet que ens fa romandre d'empeu quan van maldades. Tinc la certesa, però, que un cop construït, aquest esquelet tampoc ens deixa canviar massa la manera que tenim d'entendre les coses. Mica en mica ens aferrem al que ens és normal, fins que ja és massa tard per canviar-ho. L'única certesa que tinc és que moriré, abans però de l'entrevista amb l'encarregat de recursos humans del més enllà, voldria deixar clares unes quantes coses.
Empaitaré la felicitat, encara que per fer-ho hagi de canviar la manera que tinc de veure les coses. Una vegada una amiga em va dir que per estimar a algú no podiem canviar tantes coses. Jo només en vaig canviar una, l'única que sé que és certa. Estar present. Vaig desaparèixer, deixant un munt de coses enrera. Com si d'una mort física es tractés, vaig deixar-los amb el millor dels records que tenien de mi. De fet, només era una manera de sobreviure. Creieu-me ningú mora si el record que en tenim d'ell ens és plaent. Així és com miraré de recordar els que estimo quan ja no hi siguin. Quan ja no els pugui acaronar.
Només em caldrà fer-lis saber que els estimo, per que marxin tranquils, en pau, sense cap rancúnia. Aquest és el consell que puc donar als que veuen com s'allunyen l'amor, la felicitat, els que estimem, els que m'estimo...
Sobretot pels meus germans, aquells amb els que vaig compartir el dolor , la pèrdua, la tristor. Malauradament hi ha cops que l'única sortida és donar un pas endavant. Si un cop fet el pas no tens al costat al que t'estimes, somriu i continua caminant.., prova-ho, no hi tens res a perdre...

(...si no hi és, es que mai ho vas tenir. Té molta mala llet dir-ho, però aprendre-ho encara n'ha tingut més...) La musiqueta és per acompanyar, total , com que jo no sé anglès, ni català , ni segons com, explicar-me...