Germans, petits, bessons, grans,...

Deserta, amb les taules desalineades. Alguna que altre llibreta en els calaixos dels de sempre. En un silenci que m'entristeix l'ànima. Que m'anuncia una altre tarda de feina corregint. Arreplego les quatre coses que em fan falta. Tot plegat, encara no fa cinc minuts el xivarri omplia el passadissos. Els primers, com sempre, més que tornar a casa fugen. Més que marxar, s'escapen. En cert sentit és normal, segueixen la màxima de la canalla a aquesta edat. Corre que no es repensi els deures. Cap pati mai és prou gran. Surto al carrer, el meu germà bessó m'espera, xerrem despreocupadament mentre esperem que la cua de cotxes ens deixi tornar a casa. A cops la nostra complicitat amb segons quins temes fa que la conversació es torni críptica. Passa l'estona, salto del cotxe. Poso la clau al pany de la porta de casa.
El musell de la Mari em dona la benvinguda. Li faig un petó , el de cada tarda. És trist, però per mi , segons com, el millor moment del dia. Berenem , penco una estona. La justa i necessària. Truca la mare, parlem del meu germà petit. Per fi sembla que el sol també escalfarà el seu costat de carrer. Debilitats de germà. Massa cops mal esteses, massa cops. Truquen, és el meu germà gran. Fa dies que no xerrem. Quedem per fer una cervesa. El Hörnli ens acull com sempre. Escolto els seus consells. Intercanviem neguits. Repe, tengui, tengui, falti, tengui...Posem al dia el tros. El temps s'escola com la cervesa. A contracor, sobretot de la cambrera, que té un somriure que convida a baixar de la palmera, ens en anem. Marxo a sopar a casa dels pares, faig una mica de manteniment emocional. Mai sobra, sempre omple.
Torno a ser a casa. Poso música, una mica de Quique Gonzalez. Algun dia li hauré d'agrair a l'Ignasi tota la gent que m'ha presentat..., i todo lo demás no importa. Miro el baròmetre .La pressió es precipita. Sembla que la tardor comença a omplir els seus calaixos de pluja. Els pobres boixacs, ressecs per culpa d'una papallona faran tard. Que plogui. Pluja que escombri la melangia que porto penjada al damunt de fa dies. Astènia diu una amiga. Tristesa, canvia la paraula si vols. Tristesa. Avui he recordat una cosa. Una que em va costar massa d'entendre. El dia que perds la por a ser abandonat, perds la por a viure sol. Som covards, si, i que passa?. Aquest cop no em serveix allò de jo sóc el més valent per què sóc l'últim en sortir corrents. Haver-se quedat hagués estat una ximpleria. Ja m'ho diuen els meus germans. Els petits, el bessons, els grans...

Qui amb dones va i burros mena , sempre té el cor en pena...

Sona el timbre, és el segon. El vigia que tenen al passadís m'ha vist. Surt corrents cap a classe, així que entro tots estan asseguts. És com un joc. A la que començo a escriure a la pissarra ja té la ma aixecada. Me la miro, no fa mes que agitar-la. Me la torno a mirar. Ho entén, o m'ho sembla.

Reprenc l'explicació, però no, no puc. Truquen a l'interfón. Pronto, no..., nessuna tábola libera..., buon giorno signorina...Faig broma amb la recepcionista que truca per passar llista. Hi són tots, fins hi tot els del bus tres, que normalment arriba cinc minuts tard. Mmm..som-hi. Nois , nois..., que en anglès també vol dir soroll. Riota general, sostinguda...massa i tot. Poso cara de mosqueig, ho pillen. Parlo de l'examen. Tens les notes??, si !!. Dibuixo el gràfic, no entenen res. Era d'esperar. Els hi aclareixo, però no semblen entendre-ho.

Fixeu-vos-hi, tres muntanyes, tres classes, i jo només veig un professor. Aquest cop si, quan aixeca la mà , li deixo preguntar. Aleshores , que hem de fer?. Fàcil hem d'aconseguir que el proper examen només aparegui una sola muntanya. D'aquesta manera serem un equip , no tres...Ho pillen, estic segur que ho pillen. Diria...Reparteixo els controls, i alguns s'alegren, d'altres es queden moixos, d'altres..., d'altres no entenen res. La nota, és lo de menys, el que m'interessa és veure allà on fallen. Començar a posar fil a l'agulla, alguna cosa podem fer...

Declaració d'intencions...

Respecte, aquesta és l'única norma que vull. Fa estona que han anat seient als seus llocs. Estan neguitosos, jo també, però no els hi dic res. Sona el segon timbre, són les nou, ja s'han assegut. Callen, jo que em mosquejo. Semblen acollonits, només m'ho sembla. Començo l'arenga, vull dir el discurs, dic...la presentació. Escric el meu nom a la pissarra. Em dic així, ni tal , ni qual , ni pascual. Queda clar??,...sembla que ho pillen.

Al primer cop d'ull ja en detecto uns quants. El mogudet, el gracioset, el gamberret, la que pregunta, el que sap de tot,...mmm. Encara puc dir que he tingut sort. Em moc per la classe , lentament. Mentrestant no deixo de parlar. Sembla que això multiplica l'efecte acollonidor.

Passen les hores, els dies , les setmanes, les coses van tirant. Algun que altre dia els hi haig de recordar el concepte de respecte. Algun altre dia els hi haig de dir que es poden moure per la classe quan sona el timbre i jo dono la classe per acabada. Hi ha cops que m'espanten de lo obedients que son. De tota manera no deixen de ser canalla, si els deixes, saben ser mogudets. Alguns massa i tot.

D'alguna manera aquest post hauria de ser el primer d'una sèrie, la que relati les meves vivències com a tutor. Autogestió, han de ser un equip. D'això en depèn que les coses puguin tenir un final raonable. Espero que ens en sortim...

Mosquetonejant la corda de la vida...

Les lleganyes no em deixen obrir els ulls tot el que voldria. Un cel d’un blau intens fa albirar un preciós dia d’octubre. Demà faig anys , tres vegades tretze. M’he adonat que fa deu anys vaig començar a treballar a aquesta escola. He vist passar nissagues d’alumnes. He hagut de corregir milers d’exàmens i treballs. Les rialles ,les tristors, la desesperació i la melangia m’han acompanyat durant tots aquests anys. Vaig venir per unes coses, continuo aquí per unes altres.
Trec el cul en fora , poso un peu a cada costat de l’infinit diedre. Em poso bé les cordes, faig la darrera repassada al meu material. Surto de la reunió, n’he fet tantes que ja no recordo quants llargs porto. El fet, es que continuo mosquetonejant la corda de la vida...

Tengo una banda y toco en las berbenas...

(i ja no tinc aquí la meva amiga Sara per explicar-nos les penes)

Ara fa més d'un any, per un grapat de jeuros, amb més morro del que mai hauria sommiat tenir, vaig pujar a un avió i em vaig fer càrrec d'una colla de nois i noies durant un trimestre escolar. El problema va ser que el que en un principi era un bloc, ha acavat tornant-se en una manera d'entendre la vida. Avui, una bona amiga, la Sara, m'ha rellevat. Ella que a cops com a Juani , a cops com Carmiña, amb allò tan seu de : Parécete bién?, m'ha fet més entenedor aixó d'anar pel món amb un ciri a la mà. Ella, gallega de naixement, no sé ben bé que d'adopció, m'ha escoltat les ximpleries de bon matí. Tot compartint taula davant d'un tallat, ella sempre un chocolatito...

Noia et trobaré a faltar, però això si quan tornis ens ventilarem una ampolla d'orujo , la que em vas donar quan tu i el teu home em vau acollir aquell estiu. Ay, Carmiña, parécete bién?. E si non pos nada , que madalenas ya desayunaré yo los dos meses que tu no estés...Ay Carmiña, que estresante que es todu esto...

Juani...

Diuen que deu protegeix al bojos, serà per això que a cops em sento com un nen mimat. De fet també deu ser per que sóc bastant tonto que a cops em cal que algo , o algú , m'il·lumini amb els savis consells que destil·len de la profunda saviesa que dona el fet de viure. El problema és preguntar a la persona adequada, o bé entendre i acceptar de bona fe. El problema és que alguns d'aquests amics són com un GPS . Et donen instruccions encara que no les demanis. O quan no les necessites. Vamos, que no t'escolten. És com si estiguessin programats . Tuerza ligeramente a la derecha. I si no vull, que?, eh?. O, el que m'amoïna més , trien el millor camí. Hòstia , i segons com no et desviïs tu..., que et donen la pallissa a la que ho detecten.

No, no és que pateixi un atac d'ingratitud, la veritat , no. Tampoc és una crítica . Només és una reflexió que em faig a mi mateix , en quan que persona humana, a l'hora de mirar d'entendre per que collons no tinc dret a emprenyar-me. Si, sento que no puc emprenyar-me, i la veritat no crec estar en deute, diria que ni moral. Que cap geperut és veu el gep i el gordos la polla, que afegiria jo. Per tant he arribat a la conclusió que fora d'una immaduresa terrible per la meva part no reconèixer que estic molt agraït a una bona colla d'mics. Peeeeeeeeeeeeeeeeeeero, que com amb el GPS, farè el que cregui més assenyat en el meu cas. Ha excedido ud. el límite de velocidad..., doncs res que ja ho sé i que ??.

La veritat , com que unes amigues van batejar a la veu del GPS , com a Juani, doncs he pensat que hauria d'aprofitar i fer-li justícia. Ella , com la Mari, no em fan cap retret, si en algun moment , desgraciat de mi, oh que terrible, m'allunyo...Ella , sempre em dona consell, coneixedora de lo tonto que sóc, em deia fer i mai no es cansa de donar-me consells. Una tia de puta mare, la Juani...

Mari...

La son m'ha deixat tirat aquesta nit. Ja fa dies que li dono voltes a un tema. El meu magí ronca més que la disquetera del meu portàtil quan es penja. Dono voltes i voltes , el coixí està a punt de trencar-se en dos de tan fort que mi agafo. Els llençols se m'enreden amb les cames ,de que no caic del llit quan he provat de llevar-me. Ella, que ja sap de que va la cosa, em contempla satisfeta des del seu lloc. Com són les coses. Hi ha dones que son com les rates, conviuen amb tu passi el que passi . No hi ha manera que el teu subconscient les mati. Sobreviuen a qualsevol veri que el teu subconscient provi de donar-li.Et donen a tastar el formatge i després...tot lo dia somies amb entrepans de formatge. N'hi ha que són com la loteria , sempre que hi jugues perds. El més fotut és que un cops tens els bitllets ja saps que no noi, no et tocarà. En canvi les que son com rates , hi son encara que no les vegis. Van amb tu a tot arreu.

Hi ha dones que son com alguns jugadors de futbol. Al començament prometen molt, però no passen del Nadal. D'altres et prometen fidelitat als colors, i tot d'un plegat fitxen pel club d'un altre. Hi ha dones que són com la lluna, diuen que creixen, quan en realitat estan minvant. Tot plegat només son manies , falsos tòpics direu, però quan una dona és capaç d'endevinar quines son les sabates més cares d'un aparador, més val que entris tu a comprar-te un bon parell, per que , noi la de voltes que hauràs de fer...I tot plegat per una mica de formatge. I es que de fet, si no hi ha formatge no hi ha ratolins. Preneu-vos això com millor us sembli, però el formatge és el formatge.

Per això, quan he aconseguit posar un peu a terra, val a dir que sense trencar-me la cara. Quan he aconseguit deslliurar-me dels llençols. He obert la finestra de bat a bat i m'he assegut a prendre la fresca al balcó . I allà estava ella. La Mari, amb un somriure burleta, remenava la cua. La Mari si que seria un bon estereotip de dona. Li mola el formatge, com a mi. Demana el que és just, és agraïda , no t'enganya. Mari, bé podria ser l'acrònim d'alguna cosa, d'algun concepte. Monstre Apetonejador Ràpidament Inventat. Mira Ara, Rossega Immediatament. Mimosa Amb Rares Intencions. Més Amor , Rescata'm Ara. Tot plegat son animalades, o no.

Serà pels refotuts mosquits tigre, del quals no n'acabo de trobar l'utilitat, serà per la veu suau de la Nora Jones cantant Don't know why ,o la fresca , que ja comença a ser excessiva, fan que finalment el cansament em porti a trobar el camí del llit. Festejo amb la son, em deixo estimar per ella. La Mari , que li mola la Nora Jones tan com a mi, em pica l'ullet. Premo desar i tanco la màquina. Demà penjo aquestes tonteries , o no..M'adormiré ,ara segur que si, i la Mari vigilarà que així sigui, com cada nit, des de fa una colla de mesos...