Dificil d'explicar...ara que ningú em llegeix

Inversament proporcional...
.
.
.
Haig de lliurar-me de tota aquesta rancúnia. Si, tinc rancúnia... no em sento bé. Estic traïnt totes aquelles idees i bones intencions que he mirat d'escriure aquí. Romanços... ja no puc disfressar més d'asertivitat fustrada totes les meves bones intencions. Darrerament he descobert que sóc més idiota i mala persona del que creia. Trist.
Molt trist és confirmar que encara ho puc ser més. Tinc molta por del que veig que puc sentir. Del que sento que puc dir. I la veritat, estic perdent la por a dir-les. Algunes , bones. Avui he parlat amb tota franquesa amb una bona amiga. La veritat. Cony, només la veritat. Què fàcil. Algunes dolentes. Avui he dit que si tal persona es tira per un balcó que miri d'apuntar bé. No sigui que s'hagi de tornar a tirar. Trist dir-me això. Però és lo que hi ha. De res serveix amagar-ho, disfressar-ho o callar-ho.
Per tant, de moment, la meva manera de dir les coses empetiteix per donar sortida a una de més directa. Grollera?, desagradable?. Mireu si llegiu és per que us interesa, la vida serà taronja, però la relació que aquesta té amb la cruesa que descriu és inversament proporcional.

temible...

M'asec a la vorera de ciment. La motxilla és als peus. Em deslligo els cordons de les vambes. Els mitjons no em faran falta. Fets una bola els deixo al costat de tot el que porto. Em cordo els peus de gat amb parsimònia. Lligar-me els cordons i encabir-hi els peus em porta una estona. La desuadora, plegada, damunt de la petita motxilla d'on ha sortit tot. Hi guardo les claus, la cartera, el telèfon...
La bossa em penja de la cintura. Faig el nus al cordino que l'aguantarà a la cintura. Hi poso les mans per emblanquinar-les amb tota la tendresa de que sóc capaç. Acarono el seu fons. Em frego els artells visualitzant la línia a seguir.
Les mans seran vermelles, els peus on pugui. Acarono la primera presa. Mesuro les seves dimensions tot aclucant els ulls... Vinclo el cos amb el braç excés. El moviment és una extensió al límit de la geometria del meu cos. La presa és estreta i només accepta agafar-la en pinça. Moc els peus amb precisió. Baixant tot el que puc el meu centre de gravetat miro d'equilibrar-me... caic.
Ho torno a provar. Aquest cop estiro la cama fent pressió per mantenir la delicada posició. M'aguanto amb una sola ma. Deixo caure el cos per què el braç treballi extés. El següent moviment torna a ser una altre extensió extremadament llarga i mantinguda. Els meus dits, encarcarats, aguanten el pas. Miro d'ajuntar peus i tornat a canviar l'orientació del cos. Només es tracta de fer complir la segona llei de Newton..., però al meu favor.
Sembla que funciona. Modifico els dits, ara en trec un, ara en poso un altre. La meva ma esquerra, per fi, queda lliure. Abastar el següent pas em sembla massa exigent... caic. Torno a començar. Abans, mentalment visualitzo tots els moviment altre cop. Ja estic altre cop on era... la ma cedeix. Torno a estar amb el cul a terra. Refaig la seqüència. Aquest cop miro d'abaixar més el meu centre de gravetat. Em passo... al tercer pas torno a notar la fredor del terra.
Descanso uns minuts. Estiro els braços. Les falanges em fan mal. Els avantbraços em bullen. La pell dels dits comença a fer-me massa mal. El dit petit de la ma dreta ha perdut la sensibilitat. Un formigueig recorre tota l'extremitat fins el colze. M'ho miro altre cop. Estic sol. Ningú m'emprenya o em distreu. Torno a acaronar els fons de la bossa de magnesi. Escampo la pols blanca de carbonat entre els meus adolorits artells.
M'hi torno a posar. La seqüència sur fluida fins els darrer pas directament a plafó. La ma esquerra mira de bloquejar massa oberta la meva precària situació. Aguanta... allibero la ma dreta i miro de trobar altre cop la més ínfima rugositat. El plafó m'escup. Ajagut al terra veig que ja ho tinc. Però les meves forces encara no son suficients. Al meu darrera sento una veu. És l'Agustí que ve a fer una cervesa. Tinc la travessa mig enllestida,... però encar estic tendre per assumir la continuació. Plego... , per avui ja en tinc prou. Desfer-me els cordons és un suplici. Avui la cervesa l'haurè de subjectar amb les dues mans. Amb prou feines puc tancar la ma esquerra. La dreta encara respon, o a mi m'ho sembla. Crec haver trobat un adversari a la mida de les meves motivacions... un adversari temible...

Quantic love...

Sembla que tot el meu món s'esfondri. La gent que tinc al meu voltalt se'n va, s'allunya, es queda sense feina, o té moltes coses a fer... La sensació d'estar davant del mur d'una banquissa polar en mig d'un desglaç. De fet tot sembla començar amb un infortunat cop de pedra, la mort d'un company i tot plegat , mica en mica, començà a caure. Els primers troços èren petits. Les senyals èren difoses i massa separades. Però hi èren...
La vida en color taronja té aquestes coses. Les flors es marceixen esclafades sota un bloc de glaç que les aixafa. Mica en mica, en aquest costat de món tot sembla estar predestinat a l'extinció. Parelles que més que trencar-se , s'esmicolen. I jo allà fent d'espectador, fins que em va tocar a mi... La sensació de que les teves espectatives de futur s'escolen entre els teus dits . Com si d'aigua es tractés. Aigua que ni pots retenir , ni veure't del tot, donc s'evapora. Mires de fer tot el que saps i pots, però no n'hi ha prou...
Mentrestant en una altra part del planeta les coses floreixen. Les parelles es formen. Tenen fills. Per tant, l'esperança de que no tot està perdut també hi és. L'amor colapsa la seva funció d'ona de manera gens predictible. Els valor própis de la matriu d'esdevaniments apunten cap a llocs insospitats. L'operador de la matriu vomita coses fins ara inpeensables. Les probabilitats desapareixen en un lloc i es magnifiquen en un altre. Qualsevol previsió és fa del tot impossible. Per molt que tinguis una certessa , saps amb angúnia que cap certessa és més vàlida que la que et diu que  res és vàlid... tret de que l'amor té aquestes coses. Ara tinc al cap la imatge d'un amor quantic, com diuen por ahí: Quantic Love...

Uns i zeros...

Avui m'he trobat la mare d'un dels meus soldats tot fent la compra al súper. La conversa ha anat sobre una trobada que vam tenir a la porta de l'escola. Es disculpava per haver-me tocat quan ens saludavem. Res d'especial..., però ha afegit un em sap greu haver-ho fet. Indicant-me com apreciaven, ela i el seu fill, el meu tracte l'any passat. M'ha fet notar que el seu fill em veia tristot. Que notava que em passava alguna cosa. Amb confiança, li he fet cinc cèntims de l'aigua que corria pel riu. Fins aquí la cosa no ha passat de confidència entre persones. Adults com sóm li he fet veure que no calia fer-ne cap safareig. El seu asentiment, i el posat posterior m'han fet entendre que no calia patir.
No és el primer indicador de com els meus soldats copsen el que fem..., també el que faig. La cara i el cos emeten. I jo dec emetre en estèreo malgrat a dins de classe em transformo en un presentador de telediari de cadena sensacionalista. M'oblido de les penes i enfoco el temari com si d'una notícia d'última hora es tractés. La cara, els ulls, el meu somriure, emeten cadenes de bits emocionals. El seu cor,  processa la llarga cadena separant de manera subconscient, el missatge dins del missatge. Somriure o no, emocionalment, és una cadena d'uns i zeros...

28 Haruns i un mar massa ple d'històries...

Tinc una imatge al cap, la d'un quadre. Quadre pintat sobre el cartró que abans protegia moble. Moble que ara és buit del que tenia i ple d'altres coses. Coses que havien d'ajudar a que l'amor fertilitzes, però sota aquell cel ingrat ningú va sentir caure cap gota de pluja sobre el seu cap.
I el quadre reflexa això mateix. Un cel carregat de núvols. Uns camps que esperen la pluja, però no plourà. Cap pluja fara crèixer l'herba en aquell quadre. Els núvols són pasatgers. Com els meus soldats... Jo només els entreno. Malhauradament no hi serè per veure com acompleixen el seu objectiu, doncs el destí, romandrà incert fins que no es decideixi. Fa un parell de dies, algunes d'aquestes històries que porten els meus Haruns em va deixar tocat. Com si d'una onada es tractés em va deixar la barca plena d'aigua.
Vaig trigar molta estona a comprendre com de complicat és tot. De fet porto anys mirrant d'entendr-ho. En el fons miro d'ensenyar allò que vull aprendre. Cosa que no em deixa d'entristir. Trigarem tota una vida a entendre que és del cel d'on ve tot i que indefectiblement acabarà a la terra?. Recordar tot el que he viscut i tot el que els hi queda per viure als meus soldats fa que em senti aclaparat, doncs tinc 28 Haruns i un mar massa ple d'històries...

Però només es pot muntar una vegada...

No té instruccions, i si les trobes més et val no seguir-les. La seva complexitat és tan variable com disperses són les seves peces... N'hi ha tantes que no hi ha taula ni habitació que les pugui encabir. La primera imatge que tinc mai no és la veritablement final. Però està allà. El veus venir com un misil i al moment saps que no tindràs cap oportunitat de fugir-ne. Solca els mars més tempestuosos. Creua les valls més profundes. De res no val tancar-li les portes , o fer-te l'orni. Les seves peces van apareixent per tot arreu. Les vas trobant arreu on menys t'imagines. A cops la paciència et pot guiar, a cops és el dolor qui t'aconsella. Hi haurà estones que ajuntis peces frenèticament. Sembla que tot encaixa, però al cap d'una estona voldries desdir-te del que has aconseguit. Difícil de creure, no?...
Passen els dies i els bocins més impensables prenen una forma reconexible. T'excites pensant fins on pots arribar. Les coses semblen millorar. Tens un complicadíssim univers gestant-se al teu davant i tu que et sens manobre, paleta i arquitecte. La seguretat que adquireixes et fa treure pit. Et fa somriure.. tot i que et tremolin les cames cada cop que ets a prop. Fins que un cop està muntat descobreixes que ja no podràs desfer el camí. Que han desaparegut totes les unions. Que tens una sola cosa. Una sola peça. Que s'esmicolarà a la que provis de desmuntar-ho...No en saps el destí, només que ha acomplert el seu objectiu...
És l'amor, meravellós..., però només es pot muntar una vegada

L'única victòria sobre l'amor és la fugida...

Allò que mou el mon..., la gravetat, és una força d'atracció. Allò que manté units molts àtoms, l'enllaç, es basa en compartir. En el fons, la major part dels estels, acabaran els seus dies engolint tot allò que hi ha al seu voltant. Com si diguessim, l'amor, es manifesta en infinites variants d'una mateixa manera d'entendre l'univers. D'alguna manera extranya tot està dissenyat per estar allà on està gràcies a un grapat de forces i fenòmens, que aclucant els ulls, em fan pensar en l'amor.
Ja pots creure que portes la lluna sota el braç. Ja pots sentir-te gran o petit, jove o vell... al final les forces, els fenòmens que provoquen et faran romandre prop de..., o girant al voltant de... I hauràs de ser conscient del que significa no voler estar sotmés a aquest manera de fer. Habitar aquest univers, si més no tot el que copso, veig, o se descriure, demana acceptar-ho. Pots sentir-te atrapat..., pots, però aleshores,només et quedarà una única opció, doncs: l'única victòria sobre l'amor és la fugida...