Cada cop que intento posar paraules a un pensament miro de triar les més adients. La tria , normalment, és fruit del meu estat d’ànim .Avui el meu estat d’ànim és difícil de definir. Ara mateix , per escriure això, tinc aquest mateix problema . Les paraules omplen la meva ment. A cops formen corrents, remolins que em porten a fer una tria. A cops s’apareixen davant meu com una onada .En aquestes ocasions miro d’aprofitar l’onada. Faig que aquesta em transporti al seu damunt .La història que vaig explicant és com una successió d’onades que aprofito. Aleshores les idees s’encadenen una darrere l’altre, com entrelligades. Com si de conclusions o deduccions es tractés. Enllaço idees, surfejo per les paraules, que em fan arribar a la platja del meu argument.
D’altres vegades les paraules que vull triar em porten de manera subtil, per un rierol, que desemboca en un riu més gran, que a l’hora va a parar a un altre de més gran. Noto que la corrent augmenta, cada cop es fa més forta. El soroll del corrent comença a ser eixordant . Fins que la cosa acaba en una gran cascada d’on ja no hi ha manera d’escapar-ne. És aleshores quan ens en adonem de la importància de les nostres paraules.És aleshores quan ens en adonem que ja hem dit allò que tan ens costava dir. És quan em pres la decisió que ens alentia la marxa.
Normalment, les onades apareixen al meu davant quan faig classe. Quan replico algun argument .En canvi els rierols estan més lligats als sentiments. Es potser per això que la gent parla de torrents d’emocions. De tota manera, expressar sentiments amb la facilitat i tranquil·litat d’un rierol és tot un art. El teu interlocutor acostuma a quedar tendrament complagut, si és una bona noticia , cas que no ho sigui tampoc cal esperar una reacció airada. Els nostre arguments l’haurà deixat com el rierol, amansit.
Hi va haver una època de la meva vida en que vaig perdre la capacitat d’enllaçar onades, de controlar les corrents dels rierols . Asertivitat en diuen els psicòlegs que és tenir aquesta capacitat . A cops les depressions encobertes són com oceans plens de boira on no hi bufa el vent . Són com mars on no hi ha onades de paraules ...
Recuperar aquesta capacitat , restaurar el vent que alci les onades, que generi rierols, que facin córrer aigua altre cop pels nostres xergais .Que ens omplin les nostre platges de petxines, pedretes, bocins d’algues i trossets de posidònies. Que com records ens facin creure que encara hi ha vida després de les depressions. Si això que escric mai us ha semblat un riu ,o una successió d’onades , és que alguna part de raó dec haver trobat. Si a més a més us és útil ,...encara haurà valgut més la pena provar d’explicar-vos-ho.
1 comentari:
Hola!
Ara ho he llegit! Tantes estonetes com vulguis! Sempre tinc el somriure a punt...
Un petó i gràcies.
Una nuvoleta.
Publica un comentari a l'entrada