I ja fa un any que m’hi lligo la corda…

L’Elena , la seva dona, m’ho va plantejar. Jo, que li tinc un apreci especial, vaig escoltar-me la seva proposta. El dia assenyalat plovia a bots i barrals. La cosa no va poder ser, al final durant el primer, d’un entranyable i ja més que tradicional dinar, vam acordar tornar a provar d’anar a escalar. I així va ser com va començar tot. L’Andreu , jo i l’Enric vam anar a escalar. Vam triar la regió d’Agulles a Montserrat. Els resultats ja els heu pogut anar llegint.

Abans d’ahir, vam celebrar el nostre primer aniversari. Nóvios , diu ara que semblem, la seva dona. Vaig triar una agulla bastant mítica. Si més no per a mí. La Momieta , per la seva via normal. Jo vaig fer els dos primers llargs de primer , ell va fer els dos darrers. Ell va ser l’encarregat de pujar la corda fins el cim . Va escalar amb precisió , conscient de la responsabilitat . Amb moderació i lògica. Tinc la sensació que l’escalada ha omplert un buit a la seva vida . El seu humor anglès, dissenyat , com si d’un franctirador de la rialla es tractés, comença a ser admirable. La seva soltesa i capacitat per solucionar els problemes també. Admiro la seva honestedat .Guardo com a tresors els seus consells. Crec , que puc dir, sense deixar de fer el cor fort, que tinc un amic més. Amic, dels que t’hi lligues la corda, no de taberna. Amic, dels que entens allò que els passa sense badar la boca. D’aquest amics en tinc molts pocs. I amb aquest ,...ja fa un anys que m’hi lligo la corda. Per molts anys , Andreu, i que fem plegats molts llars de corda.