Mosquetonejant la corda de la vida...

Les lleganyes no em deixen obrir els ulls tot el que voldria. Un cel d’un blau intens fa albirar un preciós dia d’octubre. Demà faig anys , tres vegades tretze. M’he adonat que fa deu anys vaig començar a treballar a aquesta escola. He vist passar nissagues d’alumnes. He hagut de corregir milers d’exàmens i treballs. Les rialles ,les tristors, la desesperació i la melangia m’han acompanyat durant tots aquests anys. Vaig venir per unes coses, continuo aquí per unes altres.
Trec el cul en fora , poso un peu a cada costat de l’infinit diedre. Em poso bé les cordes, faig la darrera repassada al meu material. Surto de la reunió, n’he fet tantes que ja no recordo quants llargs porto. El fet, es que continuo mosquetonejant la corda de la vida...