8/11/2009

Tandebó...

Em miro al company, ja porto les cordes lligades. Repasso el material que porto penjat, faig una ràpida ullada al llarg que m'espera. M'enfilo amb cura pels primers metres de roca. El meu objectiu és una fissura que amb sort em permetrà protegir els metres inicials. Abastar-la no ha estat difícil, per contra encabir-hi alguna cosa ja són figues d'un altre paner. Els tascons semblen no estar fets a la mida del forat. Ho provo amb un empotrador de lleves, sembla que funciona. Poso una cinta i passo la corda pel mosquetó. M'alço sobre unes preses menudes, però cantelludes que fa una mica tenia a les mans. El pas és una mica estrany, la postura no m'és còmoda. Canvio el meu centre de gravetat desplaçant la cadera cap a la meva dreta. Re-equilibrant les coses puc abastar una bona presa de mà. En un parell de metres més crec que podré posar una baga al voltant d'un merlet. No és massa, però fa que se m'aturi una mica la taquicàrdia. Miro avall i el company esbufega, ja són massa metres, si volés d'aquí caldria un miracle per no tocar el terra.
Dret dempeus sobre el merlet, alenteixo la respiració i em concentro en els metres que venen. La roca s'ajeu una mica, però la presa es torna petita i arrodonida. La meva salvació pot set un forat de la mida d'una nou que tinc prop de tres metres. Amb molta calma, mesurant cada pas, demanant permís a cadascuna de les pedres de les que m'agafo, arribo al forat. Ara el problema és com posar-hi alguna cosa que pugui protegir l'entrada a la reunió. Els empotradors de lleves ballen dins del forat. L'entrada és més petita que la cavitat que forma. De sobte tinc una pensada, poso la mà esquerra dins de la bossa de magnesi que duc a l'esquena i en trec una falca de roure, la més petita que trobo. Un cop a dins del forat, reomplo el buit amb l'empotrador de lleves. Si amb els claus funciona, per què no amb això, em dic. Tibo amb força de la baga que porta lligat, sembla que aguantarà...
Aquest cop el company em mira anguniat, no fa cara de voler-s'ho creure. Surto a per la reunió decidit, segur de que res m'aturarà. De sobte sento un soroll sec i el món es posa en moviment violentament. La meva vida , si més no els darrers minuts, passen marxa enrere. Tot és molt ràpid, la pols del magnesi ho envaeix tot, els crits del company, el frec de la corda, el copeig amb la paret..., alguna cosa no ha sortit com esperava. El company plora, la sotragada l'ha estampat contra la paret. Tanco els ulls per un moment, estic bé em dic..., estic bé. Obro els ulls, jo també ploro, ja no estic lligat a cap corda, estic assegut. Assegut a la cadira de la consulta. La psicòloga em diu que vam venir a mirar d'arreglar-ho, però que no sempre es pot. La decisió està presa, demà marxaré de casa, el que sigui ja m'ho trobaré...Ara em toca fer camí a mi tot sol. Tandebó que tot fos així,...tandebó.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

la decisió és presa, donc els camí espera: als ulls... llàgrimes, al cor...engoixa; però l'ànima renovada...
Ja he de pendre el camí!!.

Malalesmans, geògraf dels meus xergais ha dit...

Per què us estimo, us haig de deixar. Per què us he guiat en les tenebres i en les planes soleiades, ara us haig d'abandonar.
Alceu la vista i mireu al vostre voltant,doncs capcots us estimbareu.
Que els vostres ulls es tornin tendres, que durs ja seran els còdols del camí.
Amb un somriure la revolta, entre el cel i la terra, sota els estels...
Un món nou,lluny d'una terra herma d'esperances, us espera.


Us ho demanem senyor..., paraula de Déu.

Andreu ha dit...

ja sé el que fallar : els parabolts, no éren verds!!!

mestre Cardona, ara comença el llarg !

mestre Soto, cal mosquetonejar la corda de la vida !!!

salut i parabolts...verds !

Anònim ha dit...

parole,parole,parole
parole,parole,parole
parole,parole

Fent el mono per l'Aresta Brucs ha dit...

Oooooh , la versió d'Adrianao Celentano, boníiiisimma. Almenys a ell se li veu la cara, vull dir que no s'amaga rera la bourka de l'anonimat...