Al Petit Pais Taronja....

Aturo el cotxe, surto i m'asec al portó, com si un banc fos. Em poso la samarreta taronja. Ho carrego tot en la motxilla taronja. Al cap c'una estona comenco la lenta marxa. Que fosc que està tot. El frontal tampoc té massa piles, espero que els vampirs, l'home llop i d'altres bestioles s'hagin agafat festa. Per les escales de la Vallmala qualsevol petit soroll es magnifica, fins hi tot els meus esbufegs.Les nou del vespre no son hores per anar per aquí, però com en els contes, la por és una cosa que només existeix dins nostre. Jo fa dies que en tinc, de totes menes. Aquesta visita al Petit Pais Taronja és per guarir-les. Al cap de poc menys d'una hora puc aturar-me a sopar. Per no gastar massa les piles encenc una espelmeta . En aquest racó del camí no hi bufa el vent. De fet no se sent res, o calla si...., de la canal baixen unes veus, soroll de pedres i fulles..., no si al final l'home llop no lliurava avui. Ric per mi i continuo sopant. Al cap d'una estona tres persones que diuen baixar de Sant Martí intercanvien unes paraules amb mi. Ens donem les bones nits i s'allunyen, una mica estranayts del que els hi explico. No si a mi també em mosquejen una mica , haveure si es creuran que no sé que aixó de que Sant Martí és un arc que surt quan plou...., jaaa.

Em poso l'arnés, els disipadors, apago l'espelma i un cop recollit tot enceto la canal. Son les deu tocades, en la foscor no reconec algún tram, però al final ho vaig trobant tot. La primera sèrie de cadenes fins l'arbre caigut i el camí relliscós fins el coll. Allà m'enfilo per la següent cadena, passo els dissipadors pel cable d'acer i vaig fent. Esbufego més del que voldria, però es que l'equipatge que porto pel Petit Pais Taronja pesa bastant. Del primer bosc penjat passo al segon, normalment està habitat. Arribar-hi em sembla més fàcil del que esperava. Al segon bosc no hi trobo res, per tant ràpidament abasto les darreres cadenes i cables. En un tres i no res sóc a les portes del Petit Pais Taronja, deixo la motxilla entre les restes del petit castell i m'afanyo a lligar-me a la gran creu que hi ha a l'entrada. Em dono uns generosos quinze metres de corda. Espero que no siguin massa. Faig la trucada de control: si..., he arribat bé, el vol sense retard..., ningú m'esperava, demà us dic algo...

Em poso a refer les muralles del petit castell, no sigui que en somnis hagi de comprobar l'utilitat de la corda. En un raconet arrecerat encenc l'espelma. Al cap d'una estona estiro la flassada, damunt d'ella la màrfega taronja i finalment els sacs de dormir. Un cop a dins encenc la pipa i bado contemplant el meu Petit Pais Taronja. La de llums i llums que hi ha, i totes de color taronja , em dic tot movent el cap com qui asenteix repetidament. Busco el carro, més que res per orientar-me, va bé saber on tens el nord...S'acava la pipa i em cargolo dins del sac. Entre el cel i la terra, penso...,en el meu Petit Pais Taronja on ja no tinc por de res, m'adormo segur que a l'alba tot serà més clar...

...i a l'alba vaig despertar, doncs havia dormit sense por, com un infant quan el bressolen,...en el meu Petit Pais Taronja.