9/09/2009

Mai Intentis Justificar-ho...

Arreu on miro, arreu on alço els ulls, allà en trobo. Neguiteja posar-s'hi a pensar. El buit que sento sota els peus fa que tot em pesi més. Mica en mica, no sé ben bé com, he anat perdent aquesta sensació de seguretat. Tinc la sensació, una sensació que ja conec. Primer van arribar els dies, amb ells les setmanes, van caure els mesos i finalment, l'any. Però tinc por, por de tornar a perdre. Ja farà tres anys vaig assumir el més terrible dels desenganys i el més gran dels alliberaments. És el que té la llibertat, porta lligada d'un cordill un bocinet de solitud. A vegades crec que és com la ce trencada del meu portàtil, vaig quedar-me sense ella. Se'n va anar per no tornar, ara sobrevisc sense ella. Sé que no tornarà, de fet la vida està plena de ces trencades. Tinc les mans plenes de xergais que m'ho expliquen. Cada cop que obro les mans, els miro, i em dic: És el que tens, et poden fer mal, però ,mai intentis justificar-ho...

2 comentaris:

èol us castiga ha dit...

No deixis que ningú talli una sola ploma de les teves ales de llibertat, perquè aquest algú difícilment es menjarà aquest bocinet de solitud. Que els xergais de les teves mans no siguin motiu de tristor.

Anònim ha dit...

envadant amb les plomes i deixa estar el plom, que no serveix per volar. Apa nen, una abraçada i bones ascensions!

ex-cervantes