Bogeria...

Surto de casa, no fa tan fred com esperava. Travesso el carrer com cada dia, avui tinc feina a primera hora, res que em faci capficar especialment. El sopar d'ahir nit va acabar d'hora, tampoc vam beure massa, tampoc vam menjar tant. La conversació va ser molt amena, més del que podia esperar. Més del que creia possible. En aquestes tribulacions em trobava , o així ho crec recordar. Va ser aleshores quan vaig notar aquella estranya sensació...La imatge , el lloc, no coincidien. El meu cervell va detectar la incoherència i els meus sentits va respondre com no esperava. Alguna cosa no funcionava bé. No sabia que passava. Vaig començar a notar una suor freda i enganxosa, a l'hora que el meu estomac es va contreure. El que recordo encara se'm fa molt desagradable. És com si m'hagués adormit i posat a somiar tot caminant. No entenia res del que em passava.

Estava a mig carrer Bonaventura, passava prop de les jardineres metàl·liques que hi ha davant del mecànic de planxa i pintura. Vaig fer un esforç per continuar caminant cap a l'estació. Mica en mica em vaig anar asserenant, respirant pel nas, traient l'aire lentament per la boca. No havia pres res. Ni cafè ni te. Mentalment vaig anar fent una llista de les coses que podien haver canviat. No vaig trobar res raonablement diferent. Ja a l'escola, feta la feina, vaig pintar el que havia sentit. No vaig voler estalviar paper , ni temps, ni pintura. El resultat encara em corprèn ara. Les hores van anar passant i el quadre, un cop sec , va quedar penjat a la paret. Ja a l'hora de dinar, en vaig parlar amb una companya. No m'agradava la sensació que retenia al meva memòria. Mirava de raonar el que havia passat i només trobava una resposta. Els colors es barrejaven, els sentits es confonien, els records semblaven esborrar-se i tornar-se a formar de forma difosa. Em neguitejava la resposta trobada a tot el que sentia.

No vaig voler continuar sentint-me d'aquella manera. Recollint les obres de la meva canalla, vaig trobar-ne una que semblava oferir-me una sortida. Un paisatge irreal, els colors no eren els que tocaven, però la composició encaixava amb l'acolorit tractament que en feia. Vaig abandonar-me al moment que vivia. El full de paper va començar a omplir-se de colors aquarelables. El pinzell tendrament humitejat va fer la resta. Alló que en va sortir és el que veieu ara. Ja alleugi't vaig reposar mentre el quadre s'assecava. Un cop sec el vaig posar en un sobre i el vaig deixar com un regal a una bona amiga dins de la seva guixeta. Poc després, avergonyit del que havia fet , vaig fer els possibles per no coincidir amb ella. Ara, que he recuperat la imatge ,puc posar paraules al que imagino vaig sentir a primera hora. Identificava bastant bé per què em feia por, es tractava de,...bogeria.