Qualsevol port és bo en cas de tempesta...

Una ma al davant i l'altre al darrere. Si anar-hi va ser angoixant, tornar..., per oblidar-ho. Però no puc. El final va ser el que tenia que ser. El cel s'havia anat tapant i jo no vaig voler-ho veure. Ahir, sobtadament, ho vaig recordar. Al meu pit alguna cosa es va retorçar. Avui he llegit al diari que havia d'escriure, ho provo ara i no sé ben bé com fer-ho. Tinc una imatge al cap que em dona voltes des d'ahir. Ja que no puc escriure-ho, he provat de pintar-ho...La sensació és bastant aproximada, l'expressió del tot certa.
La mare va obrir la porta, com sempre. El pare venia darrera seu. No vaig poder ni articular tres paraules abans de posar-me a plorar. La mare s'hi va afegir al moment. El pare va trigar quinze dies. Una nit, ja al llit, al costat de la mare no va poder més. Va plorar com un nen petit..., com el que feia poc acabava de recuperar. Jo vaig recuperar al pare que mai havia tingut. Un que plora. Un que parla sense por de fer sotragar la seva pròpia ànima. Tant de temps lligant-nos a corda per pujar muntanyes i a la fi ens tornàvem a lligar la corda. Aquest cop , però, la de la vida. Aquell dia d'ara fa tres anys, els pares van fer bona aquella dita...que qualsevol port és bo en cas de tempesta. Però aquell, va ser el de la meva salvació, ara en comptes de vendre quadres en els que ja no creia, els pinto. Us en deixo una mostra...