Tota la terra que el meu cor estima...

Sota la llum del mateix sol. Si tu vols amb els mateixos ulls , però enamorat d'unes altres lleganyes. Pujo al terrat de casa i guaito la ciutat. Surto a trobar, que no a buscar. A aquestes hores el sol mandreja per damunt de les teulades. S'esbaralla amb un grapat de núvols. Orenetes i falciots trenquen el cel fent sobtades giragonses. A diferència d'altres vegades no estenc la roba, ni fumo cap pipa llegint un llibre. Només he pujat a trobar un somriure. El del dia que ja s'acaba. El trocet de dia que encara em queda. Acluco els ulls mirant al monestir. El sol fa contrastar façanes i teulades amb un cel d'un blau prussià. Només un grapat de núvols donen una mica de blanc titani al paisatge. Alguns ocres i alguns sienes dibuixen les teulades. La façana posterior de Cal Gerrer, d'un blanc més aviat zincat dona el contrapunt als núvols. Crec que ja tinc el que venia a trobar.
Baixo a mirar de pintar aquest grapat de teulades, núvols i trocets de cel. Miro que els meus cops de pinzell siguin sincers. Miro que els colors que trio, els pocs que sé construir, siguin com les paraules que escric. Només sé pintar paisatges que cal mirar de massa lluny. És com si projectes una mica del que sóc. És com si els colors i les paraules es barregessin al meu cap. No trio cap cosa que tingui a prop. Serà per què no en trobo les paraules . Serà per què no sé fer més colors. Només estic aprenent a dir més coses. Tan se val si ho faig embrutint papers amb tota la terra que el meu cor estima...