La por a perdre aquells cinc minuts...

Et recordo Amanda, pel carrer mullat, allà on treballava en Manel. El somriure ample, la pluja al cabell. No importava res, anaves a trobar-te amb ell. Son cinc minuts, la vida és eterna en cinc minuts.... i tu caminant ho il·lumines tot, aquells cinc minuts et fan florir...

Que bonica aquesta sensació, el pessigolleig, les corredisses per obrir la porta. Comptar el temps que falta per tornar-la a veure. Sentir-se estimat. Sentir-se desitjat. És una trista tarda de diumenge. Una tarda de plegar roba. De cuinar per la setmana. De mandrejar al sofà. Al sofà on dorm fa estona, cargolada com una ratolina. Cansada de llegir no sé quins refotuts papers. Dormida sota la manta vermella, amb la mitja tassa d'infussió que sempre es deixa, esperant-la damunt de la tauleta. Li trauria les ulleres, però segur que es despertaria. La miro i torno a tenir aquells cinc minuts. Els que em fan aclucar els ulls per no plorar damunt del teclat de l'ordinador. Que poques coses que tinc, penso. Però , quant me les estimo. Aquests dies que molts dels meus amics refan les seves vides, jo que ja fa dies que refaig la meva. Aquests dies que recordo la negror del passat. Melangiós, però feliç de tenir el que tinc. Del que torno a tenir, la por de perdre aquells cinc minuts..