Feia estona que mes que fumar cremava tabac. Els dijous, si les coses no es torcen puc dinar abans de la vigilància. Com que les úniques coses que s’havien torçat éren els arbres, feia una estona que el meu cap vagarejava mentre fumava una pipa. M’entretenia removent amb els peus la grava. No buscava res en especial, només remenava els peus nerviosament. Tenia el cap lluny del terra que trepitjava. Serà per què bufava el vent més del que desitjava ,serà per què havia de trobar-la allà. Hi ha coses que no es busquen, senzillament les trobes . De fet no tenia res d’especial. La vaig prendre curosament. Al apropar-me-la als ulls , el seu color gris, les seves formes arrodonides, m’explicaren una història. La de tombs i tombs que devia haver fet fins arribar a estar entre els meus dits. Sense cap intenció premeditada, em vaig anar familiaritzant amb ella. Un cop neta de tota la pols que portava, vaig poder-ne copsar més coses. Era suau, dolça al tracte com cap altre que mai hagués acaronat.
Han passat els dies, la pedra encara va amb mi. El món és ple de pedres, algunes no les recull mai ningú, algunes acaben fent d’arrecada, algunes acaben damunt d’un anell. En aquest darrer cas sembla meravellós , tot el que es pot trobar..., sota d’una pedra.
Aviat es farà de dia, el sol malda per fer-se un lloc en el cel. Enllesteixo les quatre coses que em caldran i baixo cap el pàrquing. Cada dia penso que guanyar una batalla a la mandra és el que m’ha fet arribar a on sóc ara. Suposo que la guerra acabarà el dia que em rendeixi. El dia que tot hagi perdut el sentit. Deslligo la burra, carrego les alforges, em cordo el casc i premo el play. Comença a sonar la música de l’emepetrés, pedalo suaument. Suau com el dia que neix . Rambla avall , el fred viu em dona la benvinguda. Aviat serà de dia.
Trio una marxa llarga, plat petit , pinyó gran, fa pujada. A les cruïlles miro curosament, no tinc cap presa per morir. Penso en la sort que tinc. Faig el que m’agrada...,què més puc demanar. La solitud..., aquella que m’angoixava, ara em fa de companya. Dalt de la bici em sento sol, però immensament lliure. Abandono el carril bici per un corriol que em mena a la creu de terme. Sona el Nessum Dorma, el moment és preciós. El sol no acaba de trobar encara el seu lloc al cel. El fred em fa plorar els ulls. Al fons un enfarinat Matagalls treu el cap al meu davant. L’horitzó és una barreja de tons vermells. Pedalant pel corriol em ve al cap una imatge. Records de les tardes d’estiu que sortíem a passejar amb la mare per aquests camps. Serà pel fred , serà pels records, no puc..., ploro. La música no em fa cap favor. Ploro i els xergais per on solquen les rodes fan difícil eixugar-se les llàgrimes. M’aturo i penso en lo feliç que sóc, aquí dalt d’un turó, fotut de fred , pedalant cap la meravellosa postal que m’ofereix el dia. Recordo la de voltes que ha fet la vida des que passejava amb la mare i els meus germans . M’eixugo les llàgrimes i continuo pedalant. Que sempre que em senti defallir pugui trobar-me en un lloc així... pedalant per un camp verd.
Sona el despertador, faig un rato la croqueta. Massa, que l'he feta massa,...merda que són les vuit. M’alço d'una revolada ,salto a la dutxa. El termo triga massa a donar-me aigua en condicions, qualsevol dia em cau l'asunto a trossos tot congelat. Surto concentrat en el dia que toca. Per sort les estrelletes del terra de la banyera impedeixen que em mati al sortir. Un cop vestit prenc el cartró i plego la camisa que m'haig de posar. No hi ha temps pel cafè. Maleta en mà crido l'ascensor, ...mmmm, no veeeee. Algú s'ha tornat a deixar la porta mig tancar. A tomba oberta baixo els vuit pisos. Un cop al pàrquing deslligo la bici, carrego les alforges: maleta, quatre llibres, la bossa del super amb la camisa d'avui... ,em lligo el casc i a por ellos. Ja són i vint i començo a pedalar rambla avall. El carril bici està dissenyat per passejar, cosa que descobreixo quan de que no em menjo un pollancre per voler girar massa tancat. Pedalo com si m'hi anés la vida, passo pel Monestir en un digne segon lloc, m'he pulit dos jipis i una noia ocupa, però el mecànic no. No hi ha hagut manera. Jo porto alforges , ell no.
Enfilo el troc que mena al pirulí de Coll Favà. A les cruïlles haig d'estar al cas . La densitat de progenitors motoritzats ,amb un nivell d'ansietat excessiu, fa perillós el recorregut. Em sento com el Lirón careto( rata sajarda) assetjat per la Raposa (vulpes vulpes). Pedala Bernii..., que ja són dos quarts i cinc de nouuuu. La pujada de la creu de Coll Favà és molla, pedalo lleugeret i carrego el pes damunt del seient. La burra és nova, el sillín esdevé , també, un nou estri de tortura. Ja sóc al pont que creua la Ronda, pedalejo a cor que vols , fa estona que vaig amb les cremalleres obertes. Descamisaooo, em criden uns paletes. Al passar per la rotonda del Centre d'Alt Rendiment alço el cul de la bici, prenc la burra per les orelles. La pujada se'm fa interminable, les cames em couen de mal. A la que passo l'estació de Sant Joan em fico al bosc per fer drecera. Redeu , la de bonys ,sots , xergais i d'altres hòsties que hi ha. Entro al carrer de l'escola el més dignament que puc, la canalla saluda. Per sort la porta del pàrquing on lligo la bici està oberta, un darrer esforç i barraca.
Baixo de la burra desfet, la lligo i entro a l'escola. El senyor Lluís , que m'ha vist passar ,fa conya dient-me allò de...ese caballo que vieneee de Bonaaaansaa....Amb la tonteria em tremolen les cames, però encara falta un quart per entrar a classe. Encara faré el cafè...
Passa el dia, que si tomba, que si gira, que si buenu , que si vale..., les cinc. Altra cop dalt de la burra. Detornada tot és baixada, la cosa canvia, i molt. Tinc per costum no fer carreres, avui simplement , perdo el costum. La cua de cotxes és llarga , un camió formigonera encapçala la comitiva. A la rotonda del Centre d'Alt Rendiment el camió agafa el mateix camí que jo , un parell de cotxes el segueixen. M'enganxo a ells. La nena del cotxe que persegueixo va a l'escola. La molt entremaliada em fa llengotes. Un cop a la corba de Ca'l Peret Soca la comitiva alenteix la marxa. És la meva, em fico en un camp on una drecera em mena dues corbes més enllà. Amb sort els passo a tots. Mare de Déu, el camí és una trampa, a-l m-i-g d-e-e-e-ee-l-s x-e-r-ga-a-a-i-s hi ha un mont d'herbotes, la cosa és posa xunga per moments. Encara falten una desena de metres i ja estic per cridar: mei-dei mei-dei..., que me maaaatooo. Les lupes no volen de miracle, hagués estat la meva fi...
La cosa surt prou reeixida, per uns moments em veia acomiadant-me de la Mari, el Con, el Pio....( la rata , el gat i el pollet). Surto altre cop a la carretera , guai , li he fet la pirula a la comitiva. Pedalo com un foll, refaig el camí a lo campeón. A mig carril , de baixada , de que no em menjo el mini on anava la nena de l'escola. Ara ja no fa llengotes . Sorpresa veig que li crida ala seva mare. A la meravellosa roonda el·líptica de Coll Favà els cotxes estan aturats. Esquerra , dreta, carriiiil i a fondo. El carril va una mica carregat , alguna que altra iaia te dificultats per sortir del meu davant. La cosa va molt bé quan passo pel Monestir. Em creuo un colega que va amb cotxe, animat li crido : Farruquitooo píllame si puedeeees...Giro per la Rambla del Celler una mica més tou, recordo l'episodi matinal del pollancre. En un no res seré a casa, amb la rata, el gat, el pollet, ah!, i amb una burra que promet...
Fa dies que no em fan les mans, no puc dir el mateix del genoll. Lo de les mans és pel fred i s'arregla anant a fer el mono al rocòdrom. Lo del genoll anant al metge, que ja tinc hora. És un rotllo fer-se vell, que no savi. No em feu massa cas de totes maneres. S'apropa el Nadal i no tinc massa ganes de soroll. El fred , la pluja i més feina de la que voldria m'han fet romandre molt temps al Solvay. Fa dies que preparo una feina. Alguns tindran un detall si es que me'n surto, crec que si. Amb tant de temps per rumiar me n'adono del temps que porto fent la meva. Fa ja més de dos anys. El balanc és forca positiu, amb tot ja tinc cartografiats els principals xergais que solquen les meves mans. És dir molt.Des que vaig tornar de les verdes terres d'Irlanda sommio amb fotre'm un entrecot. Digueu-me bàrbar, però és el que em demana el cos. L'anima em demana tornar a sentir el fred de la neu, el soroll dels grampons damunt del glac i aquella sensació de tenir un munt de coses per fer. Avui una alumna, de les que penca més que un xino i tot i així és esclava de les seves mancances,m'ha fet adonar d'una cosa molt important. Sóm el que sóm, però també podem canviar-ho. Si més no posar-hi el coll. Pintava un quadre sobre el seu paisatge interior. La veritat es que donava cops de pincell amb tons més aviat foscos. Un cop acabat el fons ha afegit pincellades de color. De fet només ha fet servir colors primaris. Li he dit que funcionava molt bé i ella m'ha dit que havia triat els primaris per que amb ells pots fer qualsevol color. M'he enretirat, me l'he mirada de fit a fit i he pensat: si senyora tens tota la raó...Així que continuo cartografiant, qui millor que jo per fer de cartògraf dels meus xergais...
PD: Aquests exercicis espirituals sembla que funcionen, que la pau del senyor sigui amb vosaltres ,germans...
Alló que toca, alló que no toca. M'amoino per les coses que puc control·lar. Per les que intueixo que no podre preveure, no. Ahir sense saber com vaig trobar-me en una situació que no em va agradar. No entenc encara ben bé com. La veritat es que un cop al mig de de la carretera o tries cap a on anar o t'atropellen. Així em vaig sentir. Per una banda el meu coordinador, per una altre un alumne del meu treball de recerca. Al final la solució, que estava clara feia moltes setmanes, la vaig haver de precipitar jo. Trist, però és així. La tutora del nen, que per mi no estava gaire al cas a les classes d'intel·ligencia emocional, no s'enterava de res. Em sap greu, però jo no hagues acceptat d'un bon principi, o hagués mostrat el meu desacord, amb la situació. Parlo de desmuntar un grup , no de trencar-lo. Que quan una cosa es trenca els seus bocins acostumen a tallar. Primer les persones, després ja li farem punta al llapís de posar les notes. No entenc com dues persones tan experimentades , a vegades, semblen tenir menys cintura emocional que la bústia que hi ha a la cantonada de casa. Fa temps que treballo amb aquesta gent. Fa temps que conec a la canalla als que dirigeixo el treball. Entenc que la realitat és un conjunt de coses. Les d'un cantó i les de l'altre. Les que venen, les que vindran, les que .... A vegades menystenir les persones te aquestes coses. Tan se val, la realitat és com un mitjó. Té dos costats, l'un no pot entendres sense l'altre. Sempre és possible donar-li la volta a les situacions. Cal tenir empatia, o sigui saber posar-se al lloc de l'altre. I com amb els mitjons , tocar de peus a terra. I em fot per que amb el fred que fa, trobo que menystenir els mitjons , és menystenir massa. Per tant, encara que no ho manifesti , a vegades, em sento com un mitjó...
Tot està a punt. O així m'ho sembla a mi. Piles de sobres omplen el pos espai que disposo. He perdut bona part de les celles. Demà escombrarè , millor demà. Encara no sé com aniran les coses, suposo que molts dels meus soldats no obtindran els millor dels resultats. Probablement , ni els esperats. Els ulls fa estona que volen un descans, abans , però, tinc la necessitat d'escriure una mica. Ara que puc. Ara que en tinc ganes. Faig una llista mental de tot el que haig de portar, de tot el que haig de fer.Mmm, sobretot que no em deixi el mueslï, ni les pijadetes de l'amic imaginari. Fa dies que no miro l'horoscop, deu ser que ja no en tinc necessitat. De fet el futur no m'angoixa. Faig un cop d'ull al baròmetre, diu que plourà. Trec el cap al balconet, plou. Ja en tinc prou amb això. És el que té viure a la caseta dels tres porquets, sota un cel ple de fustetes...
PD: Tinc la sensació que la Mari, està d'acord amb mi. Remena la cua i es cargola mentre acluca els ulls, i tot i que ja no li veig el musell, imagino els seu dolc somriure.
Tinc el cap com un bombo, corregir és lo que té. El segon sobre de llavor de carbassa ha costat menys d'empassar que el primer, de fet el primer era infumable. Cafè i una pipa ben carregada. L'atmòsfera s'ha anat tornant densa, la culpa és del tabac. Per no llencar un paquet de ca'l Perla, el vaig barrejar amb un amsterdamer gavatxo. La barreja, feta en un pot d'isostar, ha resultat poderosa. El resultat és que haig de parar a airejar el Solvay, si no em mata el fum ho fara el taro que entra per les finestres obertes. A tot això tinc la sensació de que no podrè acabar a temps.
Música, necessito música, però de la bona. Rebusco en el yutup alguna cosa que faci baixar la refotuda pila d'exàmens. Al final ens en sortim amb una mica Allman Brothers, cancons interminables, ...però funciona. Paro per dinar. Cervessa sense alcohol, llumillo fregit amb l'oli d'un bolets picants del Lidl. Pa de tresmill llavors i un gelat sense gluten horriiiiible. Es lo que té vivir en un refugi. Reprenc la feina, vora a les vuit del vespre tinc les mitges fetes dels dos sobres que tenia previstos fer.
Em truca una amiga, que si un Madagascar. Quedo amb ella encantat de deslliurar-me de la sínia en la que em toca viure. Una formigonera de crispetes és la millor descripció pel cony de bol que pilla la meva amiga per tots dos. Sort n'hi ha de la kiricolca , ai quina set que patirè , penso. Cony la que no em deixa dormir i fa que ara estigui aquí...A la pel·lícula ric molt. De fet, el millor són un pingüins mafiosos que em fan pensar en part del personal que tinc a la meva tutoria. Sobretot el que fa de jefe. A la tornada el Barsa n'hi fot quatre al València, només falta que llepi el Madrit , el dimarts a la feina la cuinera ens enverina. Mira que tinc la sospita de que ens fot bromuro a la sopa. Que txusquera que és la tia. És del Madrit, però en arbit, que fot més.
Fa dies que li dono voltes a un grapat de coses. Ahir, mentre recollia la roba estesa, que a Sant Cugat se'n diu banderoles d'oració tibetanes, pensava en què és la llibertat, ara que en tinc tanta. Per moments un parell d'imatges van embusar-me l'enteniment. La llibertat, no te la donen, és dins nostre. Si no en tens, busca-la que hi és. Els meus xergais en van plens vaig pensar. No et contentis amb mirar els ocells, quan ja no creus que et surtin ales...
