Avantguarda, moda, normalitat, lo que es porta. Ben bé , el que fa tothom..., que no sempre és el millor , ni el més correcte , ni el més ètic, ni el més assenyat. L’altre dia , a peu de via, el meu amic Andreu, me’n va fer adonar. Avui , provant d’explicar les primeres avantguardes pictòriques del segle XX, ho he constatat. Allò que fa que t’escoltin, allò que fa que destaquis, no és fer el que fan els altres millor. És fer ho diferent. Anem al teorema ,que en la seva versió original vindria a dir: Si ets una mosca que veu com deu mil mosques devoren una gran merda, el fet de que les deu mil mosques mengin merda , no fa que la merda sigui bona, ni deixi de ser una gran merda. Per tant, mira de triar les teves decisions per tu mateix, no pel que acostumarien a fer els altres. Cas contrari, no podràs queixar-te, de que tot plegat, és una gran merda...Ni deixaràs de sentir-te insignificant, com una mosca...
Andreu , quanta raó tens, i que poc que t'escolten...
Hola, tinc hora per una ressonància. La noia del taulell , fa que si amb el cap i s’alça d’una revolada per indicar-me el camí. D’un bon principi , tot i el seu agradable rostre, em fixo en que va coixa. Passat el tràveling, m’aturo en el peu dret. Al final del camal dels seus texans, el turmell, està embenat. Seguint les seves instruccions ressegueixo els passadissos fins radiologia. Allà una altre recepcionista inicia , el ja conegut formalisme d’autoritzacions i historials mèdics. Aquest cop, ja més acollonidet cerco la sala 7. Cada cop tot està més solitari i fosc, per ser dissabte, hi ha molt poca gent. M’assec i llegeixo un llibre que porto, com per dissimular la por. Per un moment dialogo amb la meva consciència. Tranquil, no passa res...Sento fresa, unes dones que xerren. S’obre una porta i una dona, molt amablement em dona instruccions , que per una banda agraeixo(ja les conec) i que per l’altra em tranquil·litzen.
Amb una bata posada, m’estiro tal com em diuen, assenteixo i definitivament soc introduït al tub. Així que la màquina comença a funcionar, l’acolloniment augmenta. Alguna cosa no rutlla, l’operaria de radiologia entra a la sala del tub. Nen, que t’has deixat alguna moneda a les butxaques?, sii..., dic avergonyit, i la cartera...Pués va ser que estan totes les targes esborrades...Meeerda , penso. Sort que encara portava un boleto de vint.
Altre cop a dins , conscient de que el procés durarà uns interminables vint minuts, començo a provar de relaxar-me. El soroll , tot i les proteccions és eixordador. Alenteixo la respiració per així ralentitzar el ritme cardíac, cas contrari em sortirà el cor per la boca. De totes maneres el cor ho té fotut , doncs els meus collons ja fa estona que els tinc arrapats al coll i sortiran abans que ell , si s’ho proposen. Així doncs, demano una mica de tranquil·litat a tots tres, i miro de posar una mica de pau al meu subconscient. A cada passada de l’imant dins del tub , el soroll augmenta. La claustrofòbia és intensa, Beeeerni , relaaaxa’t...Ho provo amb l’humor, primer obro un ull, beeeé d’aquest no estic cec . Ara l’altre,...d’aquest tampoc. Penso en allò del tunel de llum..., l’operaria dient-me vueeeelve, vueeelve....I tant que torno, como que no me voy...Somric. La situació comença a estar sota control. El nois han abandonat la seva folla cursa cap el coll. Fins hi tot el tremolor de la sivella del cinturó ja no sembla voler-me descargolar les bugies del motonabo..., torno a somriure...
Sento que em moc. La cara borrosa de l’amable operaria m’apareix al davant. No, no estic cec, Beeeeerni , que no portes ulleeeres. Li pregunto la intensitat del camp magnètic del trasto( ja la conec...). És de 1,5 Teslas, diu ella. Quinze mil cops el magnetisme terrestre, li torno. Saps el pitjor, li dic..., sóc físic i ja sabia tot el que passaria , ho he estudiat. El que no sabia era com aturar la por que tenia...Ella riu, i em torna que a ella també li fa por. Xerrem una estona, breu. Entro a la cabina que m’ha fet abans de vestuari, recullo les coses, em vesteixo i marxo cap a casa dels pares. Content. Un cop a fora truco a una amiga i li explico. És fa un tip de riure, però entén que malgrat la meva fermesa, la meva capacitat de relativitzar els problemes, hi ha coses que s’escapen ..., del meu magnetisme personal.
Alço els ulls i allà està. És estrany, no l’havia vist mai . Als auriculars fa estona que sona una peca d’Smetana. Ella , recolzada damunt de la meva espatlla, fa estona que dorm. Hem anat a veure una exposició al MNAC. Cansats, un cop al tren, escoltem música compartint auriculars. Mig endormiscat , de tant en tant, miro enlaire i allà està. Mica en mica va apareixent, és com si fos un gegant, o un esser pseudohumanoide. Reconec que al llarg de tota l’historia de la humanitat, l’esser humà ha mirat al cel les nits estel•lades. Jo mateix sempre busco, allà on em trobi, el carro. És com una manera de situar-me . Ara mateix, aquesta constel•lació , estranya , em regira els particulars esquemes que tinc del cel. De cop i volta ho entenc. La sacsejo suaument, i a cau d’orella li dic que ja som a casa. Ella, mig emprenyada, em fa una ganyota. Ens aixequem prou ràpidament. Just per poder baixar del tren...
Mai he cregut que fos bo viure amb por. La por no et deixa viure, et corseca lentament. A cops és com una motxilla que no et deixa caminar, la busques a la teva esquena , però la portes dins del cor. A cops la busques dins del teu cor i és algú que te l’ha penjada.
De totes les pors, la més terrible és la que tinc al que desconec. Una de les més subtils és la por a tenir por. La més antiga, i la més moderna , és la por a estar sol. Avui ,ara mateix, quan es ponia el sol, he tornat a tenir por. Por pels que m’estimo. Per què a cops tenen por del que desconeixen, per què a cops tenen por d’estar sols. Per què a cops s’adormen abraçats a un coixí que no els és conegut. Per què a cops no tenen qui els acotxi. Tot i així cada dia que passa fan una passa més enllà, carregats amb una motxilla , gran o petita. Però avançant , encara que creguin que van en una direcció incerta...
Per això, encara que amb por, el millor que els hi puc dir és que visquin..., sense por a tenir por. Aquí , i en el regne dels cels...Els mateixos cels que he pogut retratar aquest vespre , recordant-los a tots ells, abans d’anar a dormir...
Diu la primera llei de la termodinàmica , que l’energia no es crea ni es destrueix , si no que es transforma. Sembla doncs que , traduït a paraules més properes, vingui a dir que tot el que fem té una repercussió. D’alguna manera allò que ens passa ve d’alguna acció prèvia?, podem pensar que tot el que ens passa és només responsabilitat nostra?. Som , per tant, en aquest sentit , sistemes aïllats?. Crec que no. Fer-ho aniria en contra de tot el que he escrit fins ara... De tota manera hi ha algunes situacions que admeten ser descrites d’aquesta manera. Per exemple, se m’acut una llei de la palanca, fent servir la felicitat i el temps que som feliços. Fixem-nos en que la seva lògica ens ajuda a entendre els fluxos de les emocions:
F· t=f·T
F:molta felicitat ; f:poca felicitat;T:molt temps ; t:poc temps
Un breu instant de felicitat equival a poca felicitat, però durat un temps molt llarg. És com si ens digués que podem consolar-nos de no tenir una gran alegria, amb les petites alegries de cada dia. Aquesta seria una visió molt conformista , però d’alguna manera el consol que ens ofereix ens pot ser útil. El que destil·la ,però, d’aquesta llei és que tot es transforma , res es crea ni es destrueix. El que valdria la pena investigar és si tot allò que fem de bona voluntat és transformat en quelcom útil. De totes totes estic abocat a reescriure la segona llei, doncs està clar que la primera , tal com passa a la física, està certament limitada...
Parametritzar científicament les emocions, ja de per si, és un contrasentit. Matemàtiques i emocions no haurien d’aparèixer mai a la mateixa frase. Per tant sembla absurd pretendre parlar-ne com ho faig en l’encapçalament .Així doncs ha de tenir un sentit enfocar les emocions sota aquesta llum. Per part meva cada dia tinc més aversió al perfeccionisme . No ens enganyem ,em dic. Sota la pulcritud tecnològicament, sempre hi ha un munt d’incertesa matemàtica. Només recordar el munt d’aproximacions que cal fer per trobar solucions estables en un circuit. Ja sigui per què els materials semiconductors dels que és nodreix tota la nostra tecnologia han d’estar dopats amb impureses. Ja sigui per què quan treballes amb coses amb les que et sembla filar tan prim , bàsicament treballem a cegues, per aquest motiu en voldria divagar. O no..
El fet que les emocions siguin com fluxos és el que em fa pensar en el bon encaix d’aquest tractament. Pot semblar pretensiós , a mi em sembla que em pot ajudar a entendre allò que em fa tenir por, allò que em fa sentit feliç. Només es tracta de reduir d’incertesa , si més no de tenir-la una mica sota control.
La Termodinàmica és la part de la Física que estudia els fenòmens físics relacionats amb la calor i la temperatura, és a dir, el moviment desordenat de les partícules que formen la matèria. (viquipèdia). Si la cerca de respostes em va portat tan lluny com fins on soc ara, que aquestes divagacions m’allunyin una mica més de la meva ignorància emocional. Ara bé , no asseguro a ningú, ni a mi mateix, que la direcció que prenguin aquestes sigui la més encertada. Tot plegat, només miro d’entendre el per què de les coses. El sentit comú va deixar de ser la cosa més comuna el dia que vaig emprendre aquest viatge, per tant no me’n refiaré pas massa.
Principi zero( físic): Quan dos sistemes es posen en contacte entre sí, hi haurà un intercanvi d'energia i/o matèria entre ells a no ser que ja estiguin en equilibri termodinàmic. Dos sistemes estan en equilibri termodinàmic entre sí, si no canvien el seu estat pel fet de ser posats en contacte.
Sembla tonto ,però és molt profund.
Dos no es diuen res si ja s’ho han dit tot. (Principi zero de la TE) Per tant, davant de l’impossibilitat de dir-ho tot( o voler-ho dir) dos sistemes només poden estar en equilibri després de morts. Així que ...em poso a pensar en la primera llei, la de feina que se m’acaba de girar .Parlar-ne serà una manera d’allunyar-me de l’equilibri...
La neu a cops és dura a cops és tova. El pendent canvia de suau a dret. Fa una colla d’hores que el ketxup ens ha deixat a Queralbs, el cremallera a Núria i les nostres forces a cent metres del coll de Noufonts. La previsió no era meravellosa , però tampoc tan antipàtica com pinta fa estona. La negror del cel ens fa repensar les coses. Abastar el coll és més que factible, el cim també, però un descens en condicions potser no. Fa fred. La nostra idea inicial era sortir plegats , compartir una estona de cel. Ara, mica en mica em de decidir que fem, les raquetes no són el millor invent del món si cal fotre el camp despresa. Així que sense cap rancúnia decidim fer mitja volta. Ella sospira alleugida, el seu genoll dret es queixa més del que desitjaria. El primer tram de descens és suau, la muntanya , manyaga , ens deixa baixar més lleugerament del que esperàvem. La neu , endurida pel fred de la nit , fa crosta i tot d’un plegat cedeix. Les raquetes fan la seva feina. Camino lent però segur, tombant el cap de tant en tant. A la que som on hem esmorzat, el suau pendent s’acaba. Farts de fer diagonals decidim aturar-nos .En un bocinet d’herba ens traiem les raquetes. Ella , mica en mica , ha anat aprenent a fer les coses tota sola. Treu els grampons de la funda, els prepara al seu davant i se’ls posa amb tota cura. Jo faig el mateix. Em lligo les raquetes a cada costat de la motxilla, reajusto la càrrega i me la miro. Donem un parell de cops a terra per comprovar que els grampons estan sòlidament lligats. El fred ens dona una treva, un sol mandrós escalfa el Pic de l’Aliga. Malauradament darrera nostre la negror s’accentua. Ens afanyem a baixar, sense presa , però sense pausa. El seu genoll no hi està massa d’acord, el meu , tampoc. Una cordada que va davant nostre , que si ha fet cim, s’atura a fer un mos. Ells no porten grampons. La pendent és forta, tallem el vessant seguint les nostres pròpies traces . Cal anar amb compte , una relliscada , un mal pas , ens enviaria al fons del torrent.Uns dos-cents metres més avall. Per un moment penso en canviar els pals pel piolet, sembla que no fa falta. El temps s’escola ràpidament, el que a l’estiu seria un corriol dret, ara és un tobogan. Em giro constantment per veure com evoluciona ella. No podem córrer , és el que passa quan les sabates que portes tenen dotze tacons...
.jpg)