El sou...

Allà estava el meu petit regiment, preparat, amatent..., jo que entro per la porta amb el sobre d'exàmens. Mentre es tranquilitzan guixo a la pissarra dos missatges a tall d'instruccions. Alguns posen cara rara, d'altres somriuen i expliquen què volen dir. Finalment, amb un somriure, comencen a fer l'examen. Avui és el dia de posar a proba la vostra llanterna, els hi dic...
Passa l'estona, la lluita deu ser ferotge. Cap d'ells sembla voler aixecar el cap del full mentre passa l'hora i el temps es va escolant. Cap d'ells demana l'hora. Cap dels hiperactius sembla tenir presa per sortir al pati. A cap d'ells sembla importar-li que els propers trenta minuts són d'esbarjo. El silenci és total i ja fa un parell de minuts que ha sonat el timbre... Els seus companys, els guaiten per la finestra, estranyats... En veu baixa, amb una sensació d'haver arribat més enllà d'on pretenia, els hi dic: Heu fet que em senti orgullós de tots vosaltres, així ho sento quan entro a aquesta classe, així ho sento ara més que mai..., afegeixo també que haurien d'anar tornant els fulls. Mentre, a desgrat, me'ls van tornant, dins meu va creixent una sensació de mariscal de camp, de general de centúria romana. Em quedo sol a l'aula, com abastant fins on hem arribat, entre content i inquiet davant del que acabem de conquerir... Definitivament aquesta és al millor part del sou..

una petita llum....

Fa dies que ens tractem. Mai els hi havia fet classe. Alguna guàrdia amb ells si que havia tingut. No són mala canalla. Responen bé al tracte amable, però segons com quan sacseiges l'arbre poques pomes cauen..

L'altre dia explicant fraccions, de fet repassant conceptes, me'n vaig donar compte d'algunes mancances bàsiques. Jo ja els hi dic que tenen tota la raó quan em diuen que les matemàtiques els hi fan por. Els entenc, doncs a mi el primer dia que em van explicar els números ja vaig tenir un ensurt. Imagineu-vos el primer número és l'ú, quin susto, no??. Ells riuen, però amb el primer somriure que els hi robo, sé que pararan l'orella millor.
Ens barallàvem, doncs, amb fraccions, màxims comú divisors i mínims comú múltiples. Jo els hi deia que els nombres són un misteri molt bonic, molts d'ells estan fets(compostos) d'altres nombres. Cal descobrir de quins, per aquest motiu els descomposem. Un cop ho hem fet tenim una idea de com som de senzills, o de complicats. El 32, només està fet amb 2's. El 45 amb 3's i 5's. I així, anar fent... Cal escoltar-los quan ens parlen. Això els ajuda a entendre el que fan amb les fraccions. Entendre, doncs la memòria sempre pot fallar..., és com l'alemany aquell que ens amaga les coses quan ens fem massa grans (l'Alzeimer, els hi dic en veu baixa..). Tots riuen altre cop. Però ja són meus. No triguen massa en demanar-me que posi més exemples,. Aquest cop però em demanen que m'esperi una mica, que abans, ells provaran de resoldre'ls per si mateixos.
I allà els deixo feinejant amb el que acaben d'aprendre a fer. El silenci és total, jo em passejo per entre les taules, encuriosit pel que fan. De tan en tan, algun d'ells m'interroga amb la mirada, tot ensenyant-me la llibreta. Jo, que assenteixo amb un somriure i els explico el que he sentit:Fins ara éreu en mig d'un bosc a les fosques, però us en heu adonat que portaveu una petita lot amb vosaltres. Pot ser que encara us sentiu perduts, però ja no teniu por. Ara ja veieu on poseu els peus. Jo només us he fet veure que tots teníeu, una petita llum...

Bri-collage emocional...

Fa massa dies que no escric. Serà per què els xergais pels que transita el riu de les emocions, son uns altres. A vegades cal fer com amb les paelles quan porten massa estona al foc, cal esperar un temps per no cremar-se amb el mànec. Sentir-se estimat fa que les coses no trontollin tan fàcilment. Enyorar et corseca, però saber-me enyorat em va ajudar a arribar a l’altre costat del riu, tot i que aquest cop el corrent era fort. He voltat molt aquest estiu, xerrant-ho, veig que poques muntanyes. En canvi, per dins, ha estat un llarg viatge. Les més vertiginoses parets en van anar tornant dolços turonets. Les crestes més esmolades, manyagues valls. Tot plegat jorns d’aprenentatge. Encaixant ara les emocions com millor sé. És com el que mira d’enganxar les postals després d’un estiu ple de viatges...

Leaving on jet plane...

Tots els teus trastos ja són llestos. El despertador m'avisa que és propera l'hora del nostre comiat. No saps el greu que em sap llevar-me, haver-te de despertar. Només estem tu i jo, són vora les tres del matí. Serà que t'estimo molt, si no de què et faria un entrepà de truita a aquestes hores. Sota una motxilla molt més gran que tu, baixem al pàrquing. No hi ha cap taxi, com diu la cançó. Aquesta pena xunga me la menjo jo. El trajecte fins l'aeroport a vuitanta per hora, normalment interminable, a aquestes hores se'm fa molt curt. T'acompanyo fins l'escala mecànica on hi ha el cartell que diu : Sortides...

Tu que plores, sota aquella motxilla molt més gran que tu. Jo que miro de resistir abraçan-me a tu, de fer el cor fort. Només són tretze dies em dic. El darrer peto, el més terrible de tots. T'allunyes per les escales fent adéu amb la teva maneta. Creuo les sales a tota pastilla fins la màquina de pagar. al cotxe baixo la finestra i foto la radio a tota hòstia. Ja a la sortida passada la barrera canvio d'emisora. Al cap de poc m'haig d'aturar al voral, encara dins de l'aeroport. La cançó que sona fa que no pugui parar de plorar. John Denver cantant: Leaving on a Jet Plane...

Delinqüents emocionals...

Avui..., avui m'he tret un gran pes del damunt. Avui he retornat la canalla, la meva canalla, cap a casa. He donat per tancada, la nostra relació diària. De fet hauria de dir, que l'he donat per ajornada, doncs sovint me'ls torno a trobar. O sovint torno a pensar en ells. Del grapat de frases que els hi he anat repetint alguna cosa en queda. La principal, així m'ho han fet veure abans de marxar, és la que dic sempre quan començo: Us tractaré com a soldats, però us estimaré com un pare...
Cada any ho he dit. Cada any, en algun moment, m'he volgut empassar les meves paraules. Però al final sóc el que sóc, un ximple que creu que el que fa és que vol ser. Que malgrat tot tinc la millor feina del món. Que m'estimo el que faig i pels que treballo. Que el que diu s'ha de demostrar cada dia donant exemple. Entrar a classe arremangat n'és un signe d'identitat. Aquest any, que prometia ser plàcid, a fe de Deu que no ho ha estat. Tan se val si la canalla aprenia més, molts cops ha estat així. La meva funció com a tutor era aconseguir formar un grup. M'hi he barallat durant tot el curs. Aquest arbre només té un tronc i al peu hi esta escrita la paraula respecte. He mirat, altre cop parlo malament..., els meus companys i jo hem mirat de fer-los entendre que cal que pensin en els altres. Que quan falla un, fallem tots. És per això que a cops els tracto com a soldats. Han d'aprendre a conviure amb el que no és com ell. A omplir el seu cor de gent, doncs n'hi cap tanta com vulguin... És per això que a cops els hi faig de pare. Han de saber valorar el millor dels seus companys, acceptar-ne les seves mancances, per què el mateix faran els seus companys amb ells.
Abans de marxar m'han fet quatre regals. Un àlbum amb una foto de cadascun d'ells , amb un grapat de dedicatòries i anècdotes. L'he fullejat una mica i l'he desat per poder-lo contemplar amb tota cura a casa. També m'an regalat una maleta preciosa amb pintures , i un bastidor entelat en blanc i..., i el quart, quin és el quart?
Maldava jo per arribar a casa i descansar una mica. Esperava a l'estació que un tren m'acostès per fi a la preuada pau de la meva llar. Encuriosit, he començat a fullejar l'àlbum. Al cap d'una estona, de fet massa breu, les llàgrimes han solcat la meva cara. M'he posat les ulleres de sol i he pensat, els tios durs no ploren fins que són a casa. Per això he començat dient que m'havia tret un gran pes del damunt, la meva canalla m'ha fet veure, altre cop, que si jo els havia tractat com a fills, ells, en tenien per un pare. Però sobretot, que si jo els havia tractat com a soldats, ells, ara m'honoraven fent-me saber que eren un equip. Només, era el que jo els demanava...

La més gran de les abraçades, pels meus soldats, del seu pare...

...sota una llum incerta

No sé ni com he arribat a pintar això. No tenia massa blanc, de fet poquíssim, al cap d'una estona gens. Com que els tubs que compro al Gran Basar no som massa grans, i ja fa dies que la cosa flaquejava, el color no ha durat tot el que esperava. Partia d'una fotografia feta a Madrid aquest Nadal. Tot el que recordo del moment de fer la fotografia, és dolçor, i el moment no té res a veure amb els creps que ens acabàvem de cruspir...
Serà que ho he pintat amb poca llum, serà que veníem del Prado. Avui s'han ajuntat massa coses. La mirada em desperta melangia, la que sento quan recordo els bons moments que vaig passar. És com si ella mirés sense mirar. És com si el capvespre afegís més coses al que de per si ja expressen els seus ulls i el seu gest. Durant una estona he pensat en repintar la boca al seu lloc, però mirant-me de reüll el que acabava de fer , he refusat fer-ho. El que surt , és el que surt. Una companya de feina m'ho va fer veure així. Amb el temps identifico moltes de les coses que em passen quan pinto. És com si veies, a través del temps i dels meus ulls, el que veia ella. Aquesta mirada, segons com, em trasbalsa... li he posat: Madrid, sota la llum incerta de Goya.

Respeto...

Només una cancó, que no és poc..., avui no cal que digui massa més. El verí d'en Kiko Veneno se m'ha clavat al cor. Que senzill que és, i com costa possar-hi paraules. Ara que no és qüestió de colors, escolteu-la. La lletra ja us la dono jo..., bé, en Kiko Veneno...

Cada cual vaya diciendo lo que quiera;se lo lleva la corriente;por la carretera;ves pasar la gente;y tu sangre permanece indiferente

Tú le pides a tu Dios por las mañanas;que lo malo no te coja;después le pides al viento;que te arrastre las hojas;rezas por la lluvia y no te mojas

[Estribillo]

Está muy bien eso del cariño;yo me comprometo;pero no me des un dulce como a un niño;te estoy hablando de respeto

Ya ha llegado el sol a lo más alto;¿qué puedo yo hacer?;no puedo mirarlo;ni vivir sin él;todavía tengo mucho que aprender

Dices que la noche se hace larga;

más largo es el día;

regaré tus flores;

si tú riegas las mías;

cada bicho va buscando su armonía

Mira aquella luz cómo disfruta;

en la oscuridad;

sólo le preocupa;

que la vean los demás;

móntate en su grupa