Infinit i caos...

Veure-hi més enllà del que amaga aquella muntanya. Acceptar sense desil·lusionar-se el que l'horitzó t'ofereix un cop ets al cim. On queda tot això?... Que passa si rere aquell cim no hi ha res nou?. Què passa si un dia no tinc ulls per acceptar el nou dia?. Encaixar les coses que passen no és fàcil. Un cop el gos ha tret el cap per entre els barrots de la barana costa molt que tiri enrere. La misèria de la vida no és que la gent desaparegui. La misèria de la vida es que ho faci sense encaixar en el món en el que es trobava. Hi ha coses que només es poden descriure parcialment. La immensitat, la complexitat en són un bon exemple. D'elles neixen els mots infinit i caos. A cops és tan difícil que només podem inventar-nos un nom per mirar de representar-ne el que son. La veritat és un concepte semblant...
El sexe mou el món, l'amor és el que el manté unit. La veritat és com el món, si viatges coneixes altres formes d'entendre la vida, d'acceptar-ne les mancances. De fer valer aquestes com oportunitats per créixer. A cops només és tan senzill com gaudir d'una nova perspectiva. Com pujar dant d'un cim. Allunyar-te d'un lloc. Esperar pacientment a que el temps , com el vent, deixi les coses quietes. Està clar que al cel veig un núvol dalt d'una muntanya. Ja no està tan clar quan ets al cim de la muntanya, en mig del núvol. Aleshores et sembla boira, no un núvol...
Però que passa quan no pots posar paraules a immensitat del temps, a la complexitat de la vida?. És aleshores quan és assenyat parlar d'infinit i caos...

Allà on estiguis...

Quan passen aquestes coses un no s'ho acava de creure mai. Parar tota l'atenció que cal no és garantia de que tot surti bé. A cops no n'hi ha prou... Aquest cop ha estat així, en Guillem, un bon company de corda, és mort. El seu cervell no ha pogut lluitar més. La patacada que va patir escalant en gel ha estat massa forta. Des d'un quart de deu del matí del dia cinc el món semblava haver-se aturat. Els metges, pel que deien, ens van fer entedre que era lluny de la zona de perill. Fa poc he rebut un mail. Males notícies. En Guillem ens ha deixat... D'alguna manera segueixo encordat a ell. Tot i que aquell dia fisicament no hi estava d'encordat. Però la corda hi és. La noto, és un lligam fort, el nus del qual no sabré desfer. No voldré desfer.

Continua escalant muntanyes, amb aquest somriure, fes-ho company, allà on estiguis...

Surt el sol...

Fa sis dies que surto. Fa sis dies que no paro d'escalar , voltar, lo que sigui... Fa sis dies que sembla que el món s'hagi aturat. He escalat per on mai hauria somiat enfilar-me. He viscut el que mai hauria volgut viure. Cap cosa mal feta, cap imprudència tècnicament parlant. Un crit, la caiguda, el cop, la sotragada de les cordes. El company que no respon. Truquem al 112. L'ajuda que no arriba. L'ambulància que passa de llarg. L'helicòpter que et sobrevola i no encerta a veure't. Dos companys que fan d'àngels que passen per un prat. El company que no respon. L'helicòpter que se l'emporta. La policia que pregunta. Els pares als que has d'explicar que ningú ha fet res malament. Que la fatalitat era la carta que ha tret el seu fill. Que nosaltres continuem lligats a ell. Que centenars de persones continuen lligades a ell... No he pogut plorar encara, des de el primer segon després de tot plegat, quan en tinc ganes acluco els ulls, serro les dents. Això m'ha servit per tirar endavant quan les coses es van torcar, quan no sabia quin era el camí a prendre. Que encara que costi de creure, surt el sol..

El sou...

Allà estava el meu petit regiment, preparat, amatent..., jo que entro per la porta amb el sobre d'exàmens. Mentre es tranquilitzan guixo a la pissarra dos missatges a tall d'instruccions. Alguns posen cara rara, d'altres somriuen i expliquen què volen dir. Finalment, amb un somriure, comencen a fer l'examen. Avui és el dia de posar a proba la vostra llanterna, els hi dic...
Passa l'estona, la lluita deu ser ferotge. Cap d'ells sembla voler aixecar el cap del full mentre passa l'hora i el temps es va escolant. Cap d'ells demana l'hora. Cap dels hiperactius sembla tenir presa per sortir al pati. A cap d'ells sembla importar-li que els propers trenta minuts són d'esbarjo. El silenci és total i ja fa un parell de minuts que ha sonat el timbre... Els seus companys, els guaiten per la finestra, estranyats... En veu baixa, amb una sensació d'haver arribat més enllà d'on pretenia, els hi dic: Heu fet que em senti orgullós de tots vosaltres, així ho sento quan entro a aquesta classe, així ho sento ara més que mai..., afegeixo també que haurien d'anar tornant els fulls. Mentre, a desgrat, me'ls van tornant, dins meu va creixent una sensació de mariscal de camp, de general de centúria romana. Em quedo sol a l'aula, com abastant fins on hem arribat, entre content i inquiet davant del que acabem de conquerir... Definitivament aquesta és al millor part del sou..

una petita llum....

Fa dies que ens tractem. Mai els hi havia fet classe. Alguna guàrdia amb ells si que havia tingut. No són mala canalla. Responen bé al tracte amable, però segons com quan sacseiges l'arbre poques pomes cauen..

L'altre dia explicant fraccions, de fet repassant conceptes, me'n vaig donar compte d'algunes mancances bàsiques. Jo ja els hi dic que tenen tota la raó quan em diuen que les matemàtiques els hi fan por. Els entenc, doncs a mi el primer dia que em van explicar els números ja vaig tenir un ensurt. Imagineu-vos el primer número és l'ú, quin susto, no??. Ells riuen, però amb el primer somriure que els hi robo, sé que pararan l'orella millor.
Ens barallàvem, doncs, amb fraccions, màxims comú divisors i mínims comú múltiples. Jo els hi deia que els nombres són un misteri molt bonic, molts d'ells estan fets(compostos) d'altres nombres. Cal descobrir de quins, per aquest motiu els descomposem. Un cop ho hem fet tenim una idea de com som de senzills, o de complicats. El 32, només està fet amb 2's. El 45 amb 3's i 5's. I així, anar fent... Cal escoltar-los quan ens parlen. Això els ajuda a entendre el que fan amb les fraccions. Entendre, doncs la memòria sempre pot fallar..., és com l'alemany aquell que ens amaga les coses quan ens fem massa grans (l'Alzeimer, els hi dic en veu baixa..). Tots riuen altre cop. Però ja són meus. No triguen massa en demanar-me que posi més exemples,. Aquest cop però em demanen que m'esperi una mica, que abans, ells provaran de resoldre'ls per si mateixos.
I allà els deixo feinejant amb el que acaben d'aprendre a fer. El silenci és total, jo em passejo per entre les taules, encuriosit pel que fan. De tan en tan, algun d'ells m'interroga amb la mirada, tot ensenyant-me la llibreta. Jo, que assenteixo amb un somriure i els explico el que he sentit:Fins ara éreu en mig d'un bosc a les fosques, però us en heu adonat que portaveu una petita lot amb vosaltres. Pot ser que encara us sentiu perduts, però ja no teniu por. Ara ja veieu on poseu els peus. Jo només us he fet veure que tots teníeu, una petita llum...

Bri-collage emocional...

Fa massa dies que no escric. Serà per què els xergais pels que transita el riu de les emocions, son uns altres. A vegades cal fer com amb les paelles quan porten massa estona al foc, cal esperar un temps per no cremar-se amb el mànec. Sentir-se estimat fa que les coses no trontollin tan fàcilment. Enyorar et corseca, però saber-me enyorat em va ajudar a arribar a l’altre costat del riu, tot i que aquest cop el corrent era fort. He voltat molt aquest estiu, xerrant-ho, veig que poques muntanyes. En canvi, per dins, ha estat un llarg viatge. Les més vertiginoses parets en van anar tornant dolços turonets. Les crestes més esmolades, manyagues valls. Tot plegat jorns d’aprenentatge. Encaixant ara les emocions com millor sé. És com el que mira d’enganxar les postals després d’un estiu ple de viatges...

Leaving on jet plane...

Tots els teus trastos ja són llestos. El despertador m'avisa que és propera l'hora del nostre comiat. No saps el greu que em sap llevar-me, haver-te de despertar. Només estem tu i jo, són vora les tres del matí. Serà que t'estimo molt, si no de què et faria un entrepà de truita a aquestes hores. Sota una motxilla molt més gran que tu, baixem al pàrquing. No hi ha cap taxi, com diu la cançó. Aquesta pena xunga me la menjo jo. El trajecte fins l'aeroport a vuitanta per hora, normalment interminable, a aquestes hores se'm fa molt curt. T'acompanyo fins l'escala mecànica on hi ha el cartell que diu : Sortides...

Tu que plores, sota aquella motxilla molt més gran que tu. Jo que miro de resistir abraçan-me a tu, de fer el cor fort. Només són tretze dies em dic. El darrer peto, el més terrible de tots. T'allunyes per les escales fent adéu amb la teva maneta. Creuo les sales a tota pastilla fins la màquina de pagar. al cotxe baixo la finestra i foto la radio a tota hòstia. Ja a la sortida passada la barrera canvio d'emisora. Al cap de poc m'haig d'aturar al voral, encara dins de l'aeroport. La cançó que sona fa que no pugui parar de plorar. John Denver cantant: Leaving on a Jet Plane...