Tengo una banda y toco en las berbenas...

(i ja no tinc aquí la meva amiga Sara per explicar-nos les penes)

Ara fa més d'un any, per un grapat de jeuros, amb més morro del que mai hauria sommiat tenir, vaig pujar a un avió i em vaig fer càrrec d'una colla de nois i noies durant un trimestre escolar. El problema va ser que el que en un principi era un bloc, ha acavat tornant-se en una manera d'entendre la vida. Avui, una bona amiga, la Sara, m'ha rellevat. Ella que a cops com a Juani , a cops com Carmiña, amb allò tan seu de : Parécete bién?, m'ha fet més entenedor aixó d'anar pel món amb un ciri a la mà. Ella, gallega de naixement, no sé ben bé que d'adopció, m'ha escoltat les ximpleries de bon matí. Tot compartint taula davant d'un tallat, ella sempre un chocolatito...

Noia et trobaré a faltar, però això si quan tornis ens ventilarem una ampolla d'orujo , la que em vas donar quan tu i el teu home em vau acollir aquell estiu. Ay, Carmiña, parécete bién?. E si non pos nada , que madalenas ya desayunaré yo los dos meses que tu no estés...Ay Carmiña, que estresante que es todu esto...

Juani...

Diuen que deu protegeix al bojos, serà per això que a cops em sento com un nen mimat. De fet també deu ser per que sóc bastant tonto que a cops em cal que algo , o algú , m'il·lumini amb els savis consells que destil·len de la profunda saviesa que dona el fet de viure. El problema és preguntar a la persona adequada, o bé entendre i acceptar de bona fe. El problema és que alguns d'aquests amics són com un GPS . Et donen instruccions encara que no les demanis. O quan no les necessites. Vamos, que no t'escolten. És com si estiguessin programats . Tuerza ligeramente a la derecha. I si no vull, que?, eh?. O, el que m'amoïna més , trien el millor camí. Hòstia , i segons com no et desviïs tu..., que et donen la pallissa a la que ho detecten.

No, no és que pateixi un atac d'ingratitud, la veritat , no. Tampoc és una crítica . Només és una reflexió que em faig a mi mateix , en quan que persona humana, a l'hora de mirar d'entendre per que collons no tinc dret a emprenyar-me. Si, sento que no puc emprenyar-me, i la veritat no crec estar en deute, diria que ni moral. Que cap geperut és veu el gep i el gordos la polla, que afegiria jo. Per tant he arribat a la conclusió que fora d'una immaduresa terrible per la meva part no reconèixer que estic molt agraït a una bona colla d'mics. Peeeeeeeeeeeeeeeeeeero, que com amb el GPS, farè el que cregui més assenyat en el meu cas. Ha excedido ud. el límite de velocidad..., doncs res que ja ho sé i que ??.

La veritat , com que unes amigues van batejar a la veu del GPS , com a Juani, doncs he pensat que hauria d'aprofitar i fer-li justícia. Ella , com la Mari, no em fan cap retret, si en algun moment , desgraciat de mi, oh que terrible, m'allunyo...Ella , sempre em dona consell, coneixedora de lo tonto que sóc, em deia fer i mai no es cansa de donar-me consells. Una tia de puta mare, la Juani...

Mari...

La son m'ha deixat tirat aquesta nit. Ja fa dies que li dono voltes a un tema. El meu magí ronca més que la disquetera del meu portàtil quan es penja. Dono voltes i voltes , el coixí està a punt de trencar-se en dos de tan fort que mi agafo. Els llençols se m'enreden amb les cames ,de que no caic del llit quan he provat de llevar-me. Ella, que ja sap de que va la cosa, em contempla satisfeta des del seu lloc. Com són les coses. Hi ha dones que son com les rates, conviuen amb tu passi el que passi . No hi ha manera que el teu subconscient les mati. Sobreviuen a qualsevol veri que el teu subconscient provi de donar-li.Et donen a tastar el formatge i després...tot lo dia somies amb entrepans de formatge. N'hi ha que són com la loteria , sempre que hi jugues perds. El més fotut és que un cops tens els bitllets ja saps que no noi, no et tocarà. En canvi les que son com rates , hi son encara que no les vegis. Van amb tu a tot arreu.

Hi ha dones que son com alguns jugadors de futbol. Al començament prometen molt, però no passen del Nadal. D'altres et prometen fidelitat als colors, i tot d'un plegat fitxen pel club d'un altre. Hi ha dones que són com la lluna, diuen que creixen, quan en realitat estan minvant. Tot plegat només son manies , falsos tòpics direu, però quan una dona és capaç d'endevinar quines son les sabates més cares d'un aparador, més val que entris tu a comprar-te un bon parell, per que , noi la de voltes que hauràs de fer...I tot plegat per una mica de formatge. I es que de fet, si no hi ha formatge no hi ha ratolins. Preneu-vos això com millor us sembli, però el formatge és el formatge.

Per això, quan he aconseguit posar un peu a terra, val a dir que sense trencar-me la cara. Quan he aconseguit deslliurar-me dels llençols. He obert la finestra de bat a bat i m'he assegut a prendre la fresca al balcó . I allà estava ella. La Mari, amb un somriure burleta, remenava la cua. La Mari si que seria un bon estereotip de dona. Li mola el formatge, com a mi. Demana el que és just, és agraïda , no t'enganya. Mari, bé podria ser l'acrònim d'alguna cosa, d'algun concepte. Monstre Apetonejador Ràpidament Inventat. Mira Ara, Rossega Immediatament. Mimosa Amb Rares Intencions. Més Amor , Rescata'm Ara. Tot plegat son animalades, o no.

Serà pels refotuts mosquits tigre, del quals no n'acabo de trobar l'utilitat, serà per la veu suau de la Nora Jones cantant Don't know why ,o la fresca , que ja comença a ser excessiva, fan que finalment el cansament em porti a trobar el camí del llit. Festejo amb la son, em deixo estimar per ella. La Mari , que li mola la Nora Jones tan com a mi, em pica l'ullet. Premo desar i tanco la màquina. Demà penjo aquestes tonteries , o no..M'adormiré ,ara segur que si, i la Mari vigilarà que així sigui, com cada nit, des de fa una colla de mesos...

El tic tac del món...

Tanco la porta de l'ascensor, al mirall hi ha les restes d'una enganxina amb forma d'ànec. Porto massa cosses, se'm fa difícil d'abastar-ho tot. L'equilibrisme innat m'ajuda a tancar la porta sense menjar-me la vorera. Recorro els carrers com puc. Carreguem el cotxe, ultimem els detalls. Mmmm, m'he deixat el formatge, la rata, o el seu record venen amb mi. Finalment quilòmetres i quilòmetres de carretera ens porten sota les muntanyes que volem escalar. Dies de fred , cansament, mal de cap i arestes nevades. Dies d'interminables estones guaitant un horitzó ple de núvols. De transportar feixugues motxilles, de divertides tertúlies a la vora d'una cervesa. Dies d'alegria sense mesura dalt d'un cim. Dies, però, de melangia pels que són lluny.

Ganes de riure i plorar, ganes de dormir per que són les tres de la tarda i ja no pots amb la teva ànima. I quan més recordo la rata més ganes tinc de menjar formatge. I menjo i menjo formatge, melangia obliga. Ganes d'estar altre cop a casa, de llevar-me sota un cel conegut. Passen els dies, pugem i baixem muntanyes, tot va sortint com més o menys esperàvem...

Obro la porta de l'ascensor, les restes de l'enganxina amb forma d'ànec segueixen aquí. Encara em queden ganes d'abraçar i petonejar. Altre cop l'equilibri incert em porta davant de la porta de casa. Obro la porta nerviós. Així que trec el cap per la porta allà està ella. La de formatge que he menjat per enyorar-te tant. Les coses són allà on eren abans de marxar. Les coses passen segons el tic tac del món...

Marxo...

Fotografies, visc en un país on no hi ha quadres. Només hi ha fotografies, res més. No vull cap més interpretació de la realitat que la que sóc capaç de copsar amb els meus ulls. No vull, he decidit que no. Cada vespre, quan el sol s'acomiada, em regala una meravellosa fotografia del que ha estat el dia . Hi ha dies que el cel ple de núvols anuncia que el dia ha estat mogut. Hi ha dies que el cel és ple d'estels , anunciant que el vent ja ha fet tota la feina. Hi ha dies que al cel busco avions que passen per damunt del meu cap. Porten gent amunt i avall. Com si fos un mirall de la vida que passa sota seu . Colrat d'estels , com si de desitjos fos, se'ns apareix cada nit.

Sempre que puc miro al cel. Sigui on sigui .A cops, la Lluna , esborra els estels , però hi són , sé que hi són . Però tot i així , ella , també és part i raó del que passa sota seu. És com aquell parent que cada cop que ens visita ho trasbalsa tot. Tot i que símbol de fertilitat, la Lluna, ho trastoca tot. Amb la seva llum no deixa veure el cel. De fet com una sangonera, ella, que per si mateixa no té llum pròpia , pren la seva del Sol. D'alguna manera és com si el Sol ens envies la seva llum a través d'ella, espatllant-nos així la visió del cel.

El Sol , com un pare , que sempre vol ser present, no ens deixa veure el que hi ha més enllà dels seus dominis. Per tant , la Lluna , ens fa de cangur quan el Sol no hi és. El cel és com un museu, ple d'estels que probablement ja no existeixen , però que encara ens envien la seva llum. Encara ens expliquen la seva història. La llum que ens diu que també hi ha altres mons possibles, encara que no siguin ara al nostre abast. Hi ha cops que el Sol, amb la seva influència, que és tan gran , captura o desvia bocins d'altres astres, i ens els apropa. És aleshores quan el Sol ens mostra part de les respostes que són al cel. De fet és al cel , ple de foscor, interrompuda pels estels, on són les respostes que cerca l'anima. Lluny de atemorir-me, la seva foscor és com una promesa de nous coneixements. De fet les foscors són com promeses de nous coneixements. I si serà per això que diuen que quan la gent es mora va al cel?...

Comença a ploure, un cap de núvol deixa caure damunt meu una fina cortina de gotes d'aigua. Aquesta nit no veuré els estels, demà de matinada pujaré al cotxe amb uns companys. Cercaré respostes dalt de les muntanyes, prop del cel. Entre el cel i la terra, sota els estels. Us deixo una postal , una fotografia de com de bonic és el cel quan el Sol no mira. Marxo...

Música al cel...

Fa estona que rumio el sopar, la calor m'obliga a pensar en alguna cosa refrescant. Sonen els pitos de la rentadora, la bogada ja està llesta. Tota la roba de la darrera sortida , massa roba, ha de ser estesa. Aprofitant que al terrat ja no crema el terra pujo descalç .Pujo el grapat de graons en pantaló curt i ja està. Amb la xafogor que fa passo de samarreta, tot plegat ,la foscor recolza la meva idea. Bufa una brisa suau, estenc amb parsimònia, aprofito la fresca. Tot d'un plegat em ve al cap el tuper amb puré de patates que encara hi ha a la nevera. Amb la feina feta baixo a casa. Remenant per la nevera trobo tres o quatre botifarrons. Crec que si els estripo i els escalfo en el microones quedaran bé barrejats amb el puré fred.

Obro el tuper, la cosa no pinta massa bé. Trec l'aigua que hi ha, remeno una mica. Crec que pot funcionar. Mentrestant ,al tocadiscos sona el Caprici Italià de Txaikowsky . Una mica de música animarà el vespre. A cops penso que això de viure sol és massa avorrit. El ding del microones em treu de les meves cabòries. Barrejo els bocins de botifarró calent , amb el refotut puré fred. La cosa , no pinta malament, mira . Ho poso en un plat, prenc els coberts, unes estovalles, un got i una ampolla d'aigua freda, avui soparé a la tauleta del balconet.

No miro la tele, no fan res i això que en teoria passen un munt de coses. M'encanto amb la música i acabo menjant-me el plat més fred del que hagués desitjat. Prenc el plat, ja he badat massa. Encenc la cafetera i preparo l'aigüera per fregar els plats. L'alegria del passatge que sona convida a moure's. Gràcies Piotr . Ara continua amb la Polonesa i el vals a Ievgeni Onegin. Els plats van que volen. Tot ballant faig un descafeïnat i m'assec altre cop a la terrasseta. Sembla que la cosa millora. Normalment escolto la música per mi, amb cascos, l'absència de veïnat visible , la calorada i que collons que en tinc ganes, fan que aquest vespre hi hagi un improvisat concert de Txaikowsky . El tocadiscos fa un clic i m'adono que m'he tornat a encantar. Quin tio aquest Piotr, cony de russos.

La roba ja deu estar seca , penso que seria bo fer-li una ullada. Prenc el tabac, l'emepetres i tanco la porta de casa. Deixo el mòbil, no tinc ganes de que res em destorbi. Al terrat, la roba ja està seca. Plego les samarretes abans de posar-les al cosi. Fa una nit molt maca , després de tot a l'agost no hi ha tan soroll com acostuma a passar la resta de l'any. Una tovallola no ha quedat bé fa una olor estranya, la separo de la resta. Als cascs de l'emepetres sona Vltava , el segon poema musicat de Ma Vlast, de Bedrich Smatana. Decideixo asseure'm a terra a fumar una pipa, la tovallola d'abans farà d'estora. El cel és ple d'estels, entre els cordills d'estendre que hi ha damunt del meu cap, semblen notes en un pentagrama. Un pentagrama meravellós, m'encanto altre cop. És com si hi hagués música al cel...

Valdostano, valdostano...

Diuen que aquelles vivències que et corprenen no les colra mai a la pols de l'oblit. Aquest deu ser el cas. Just passava per la porta de casa, que amb forces només per arrossegar-me damunt del llit, vaig adormir-me tan profundament, com profunds son els meus records .Ara fa més d'una setmana que ja volto per aquestes contrades i encara no sé massa bé com donar-ne comptes. Tot arrenca ,damunt d'una taula , davant d'una gerra de cervesa, voltat de companys, fa vora un any. El projecte era fer un cim de quatre mil metres. Val a dir que tampoc havia de ser cap cosa complicada. Després de no massa estona va aparèixer el cim, el Gran Paradiso, a la vall d'Aosta. Es tracta d'una ascensió merament glaciar, amb un trocet d'aresta cimera una mica penjadet. La cosa semblava que podia encaixar en la nostra cordada. Al final només vam ser dues cordades, una de dos i una de tres. El meu estimat Agustí Cardona ens faria d'enllaç entre refugis. La resta serien l''Agustí Jové(signore Iove),l'Andreu Martínez-Vargas, l'Eugeni Vives, en Gabi Cerdà( folleret volaor) i jo mateix.

La ruta triada seria entrar pel preciós refugi Chabod, fer cim i baixar pel ultra col·lapsat Vittorio Emanuelle. Així doncs, un cop l'ultraeficient capacitat d'organització del signore Iove ,va tracar el full de ruta que cobriria viatges , aclimatacions , aproximacions, ascensions, excursions i poques estones per tocar-se els collons, les cartes eren damunt de la taula. Les del destí vull dir, amb les de pòquer el molt bandarra fa i desfà com vol.

La setmana va començar amb un parell de sortides per aclimatar-nos. La base la teníem a l'Albergo Savoia. Des d'allà, el Mont Taou Blanc de tresmil quatre-cents i escaig, un dia i la Punta Nivolet, de poc més de tres mil , l'altre. Comptàvem amb amb un dia per fer una quilometrada fins a Aosta i Valsavarenche, a més de fer l'aproximació fins el refugi Chabod. Nou-cents metres de desnivell, per un meravellós camí de refugi italià. Nit al Chabod, sopar, ambientillo , grappa i a dormir. Pel matí, coneixedors de les nostres limitacions, ens llevem els primers i sortim els primers . Ningú ens passa fins que es fa de dia. Val a dir que feia molt temps que no hi havíem estat mai, per tant té el seu merit. A la glacera anem fent , uns millor ,altres pitjor, altres canten, vamos de tot una mica.

Al cim, que de fet és petit com una cabina de telèfons, hi ha alguna cosa més que raons amb els guies. Al final l'Eugeni, molt sàviament , ens espera a l'avantcim. De fet si arribo a saber el pollastre que es lia no envio a cap dels meus companys cap allà. Val a dir que em va fastiguejar el comportament de moltes de les altres cordades, no totes. Comercialitzar les coses té el seu preu. Amí no em va, m'estimo més anar a la muntanya amb amics.

La convivència de sis persones, amb dos cotxes i una burrada de quilòmetres per fer, va ser variada, però per damunt de tot divertidíssima. La més que espectacular baldufa del darrer sopar va ser emotiva, inclòs un calvo col·lectiu a un cotxe dels carabinieri. Ni els ensurts mecànics de l'anada, ni els administratius de la setmana abans van aconseguir deslluir la sortida . Ara només queda fer-ne el balanç alpinístic, social, econòmic...Tan se val, com diuen en aquelles contrades: Valdostano , valdostano ci vediammo un altro anno.