5/27/2008

Carretera i manta...


Sona el timbre , aquí res no funciona. Windows ha efectuado una operación no vàlida i debe cerrarse. Les unitats de xarxa s'han desconnectat. El domini no està disponible. Res , que no puc fer res. En Jordi també pren els trepans i fa el gest d'agafar el pom de la porta. Jo que li dic que si em baixa a l'estació. Aviat ens posem d'acord . Un cop al cotxe xerrem de la música que sona. Prop de l'estació li dic que em deixi a la rotonda , que tornaré a casa a peu.
Poso el peu a terra, m'acomiado. Prenc el camí de Can Soca. Pel voral guaito les herbes. Em ve al cap que aquest any volia tornar a fer ratafia. Algunes de les flors fan molt goig. Les darreres pluges han fet revifar la terra. Aquest any la primavera ha fet bo el refrany...Prenc un grapat de flors de xicòira. Una mica més endavant un quants conillets. Alguns estrellats grocs, que punxen, completen el pomet . Al tombar Can Soca faig drecera per un camp de blat ple de badabadocs .No en prenc cap, es marcegen massa aviat. Torno al camí. Decideixo caminar per l'altre costat del voral. El terra no és massa moll. Trobo una mica d'herba de Sant Joan, anirà bé saber que en puc trobar per aquí. Prop del pont de la ronda el terra fangeja . Torno a la carretera , el ram ja fa goig. El completo amb tres o quatre dents de lleó .
Ja a l'avinguda em creuo amb un grapat de mares que van a trobar la seva canalla a la porta de l'escola municipal. Alguna em mira amb estranyesa . Alguna altre somriu. Els hi deu sorprendre veure un home amb un ram de flors, més si són de camp. Total, espero que a la Mari li agradin .Jo que m'afanyo, alegro el pas i penso ,...carretera i manta.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Mari Mari Mari...
interesant...



mij mij

Anònim ha dit...

De vegades t'envejo... Sé que tu a mi també: per allò dels crios, el marit muntanyero, etc... Però sempre destigem una mica allò que no som o no podem ser. Com m'agradaria a mi poder tornar un dia de l'escola caminant, entremig dels prats, agafar floretes, estar sola, no tenir pressa...
Deixa'm envejar-te ni que sigui una miqueta...
Una abraçada,

L'índia de Klint.