Fusió, fissió ,...supercordes?. Algunes consideracions sobre física nuclear…

Baixa la pressió, ho sé , em fa mal el cap. El dia ha anat passant, normalot, per ser un dilluns…La vida va passant, jo faig d’espectador. He arribat a casa d’hora, un intens xàfec m’ha donat la benvinguda quan sortia de l’escola. Un cop a casa em sento atabalat . La Mari ja fa dies que no em fot ni cas. Els mateixos que fa que té nòvio. Res, que haig de cremar aquesta angúnia. Em canvio, prenc els gats i la bossa de magnesi , me’n vaig a fer dits al rocòdrom .Bé, sota aquesta pluja, ara molt més suau, crec que braços . L’únic que podré fer serà el sostre. M’assec al terra, em poso els gats, l'emepetres i sona en Jack Johnson. Em penjo, balancejo el cos, llenço la ma, abasto una presa groga, canvio el peu dret, ara una blava..., el meu cap se’n va, es comença a difuminar l’angunia. Les raons per les que he vingut, també.
No sé per quin motiu, em ve al cap el concepte de fissió nuclear. Desestabilitzar el nucli d’un àtom pesat. Fer que s’esmicoli a bocins. Aprofitar-ne l’energia per escalfar aigua. Tornar-la vapor. Vapor que mourà turbina. Turbina que generarà llum,...però i la radioactivitat que se’n despendrà? . A cops hi ha coses que quan es trenquen són com la fissió. S’allibera molta energia , es mouen moltes coses, però la radioactivitat t’envaeix durant molt temps deixant-ho tot fet una merda. Conec el que dic, ho he viscut. He estudiat del que parlo. Segons com ,els nivells de radioactivitat poden ser alts durant molt temps. Serà la radioactivitat emocional que pateixo la que en fa fer el mono en aquest moments. Les mans diuen prou. Caic de cul damunt del matalàs. Embadalit em miro el pas d’on he caigut. Encara em cal molta pila per suportar aquests moviments...
Reposo, els braços s’han inflat, no puc tancar les mans i si ho aconsegueixo, no les podré obrir. A cops ja no sé si lluito contra un plafó de resina, contra les meves limitacions, contra ...Estirat damunt del matalàs acluco els ulls. Al cap de dues cançons, m’alço. Una mica més refet penso en que em fa mantenir unit al plafó, o a la vida, o que em fa mantenir aquesta lluita. Serà com la fusió. Fer col·lissionar dos nuclis lleugers , vèncer la repulsió electromagnètica, posar les coses a l’abast de les forces nuclears. És difícil , però no impossible. Té un petit problema . Un cop ho engegues , no hi ha qui ho pari .S’ha de cremar tot el combustible. Terrible, o no. La quantitat d’energia que s’allibera és descomunal. No hi ha radioactivitat. Segons com em recorda al que vaig sentir el darrer cop que em vaig enamorar. La cosa al començament sembla difícil, però quan arrenca , la teva vida , la passada , la present i la futura comença a passar a una altre velocitat.
Diuen que hi ha una teoria que explica tot això en termes de cordes. Bé ,de fet parla de supercordes. Sento el mòbil, és l’Andreu. Diu que si anem a mirar lo de la corda al Vèrtic . Que l’Enric farà quaranta anys .Ja deia jo que això de les cordes m’era familiar, sobretot tractant-se de companys de corda. Res , que ho deixo per avui. Me’n vaig a comprar una corda per un superamic, o era una supercorda per un amic?. Tan li fot , ja no hi ha qui s’aguanti sobre el plafó.
Ja de nit escric això, penso que tinc unes quantes supercordes que em lliguen a uns quants superamics. Aprofito per tibar d’algunes d’elles. Tard o d’hora elles tibaran de mi quan em faci falta. És el que tenen les supercordes, o els superamics...