Va mirar-se la motxilla detingudament. Sortir d'excursió té aquestes coses. La corda, l'arnés, un grapat de mosquetons i roba per quan faci fred, que en farà molt. Estudiar com i quan creuar era cosa feta, per tant, ara que s'endinsava a l'altre banda havia de triar la millor via. Estudiar curosament les febleses del terreny. Preveure les dificultats...
Allò que hi ha no es pot canviar. Les muntanyes són com són, com diu el poeta, ja estan fetes. La feina del pollet era avançar-se a la incertesa. Com el cel sota el que caminava, els seus sentiments van ser solejats, tèrbols, boirosos, ventats... Va haver d'aprendre a llegir-los, com llegia en els núvols del cel. Allò va apaivagar el seu neguit, que no el feia desaparèixer. Ara sabia , que com en el cel sota el que caminava, hi haurien dies de pluja, sol, boira i vent. El pollet només volia entendre aquell món, el que deixava enrere, el que tenia sota les seves potetes i el que tenia allà davant. I el pollet es va fer meteoròleg...
2 comentaris:
I el pollet va obrir el paraigues...tot i que feia sol
El paraigues obert al sol es diu ombrel·la, segur que el pollet passejava, que no imitava als de Sonrisas y làgrimas per un bonic prat dels alps...
Publica un comentari a l'entrada